VIATGE A E.U.A.

VIATGE A E.U.A.

A casa de l’Arnald Balamuertti, fill d’Aharon Balamuertti Markina, es respirava un ambient tranquil, aquell 23 de març de 2065.

Era un dia gèlid a la ciutat de Barcelona. Però allà, on estava d’expedició el senyor Arnald, era un lloc més aviat humit, un clima típic a l’Amazònia.

Però  no estaven a la selva amazònica… Sinó a un dels castells del sud de França, concretament a Las Tours, un poble d’uns cinc-cents habitants aproximadament.

I perquè estava allà? Doncs perquè era arqueòleg i justament per aquelles dates tenien una excavació allà.

El castell on s’hostetjàven tenia unes vistes panoràmiques impressionants. Com això:

El matí del 24, quan es llevà a les 6:30h de la matinada, va rebre una carta de Barcelona. Era del seu pare anunciant-li que s’havia de reunir amb ell a Carcassona, aquella nit a l’esglèsia.

                                                                                           Barcelona, 24 de març de 2065

Estimat Arnald,

t’envio aquesta carta, anunciant que em reuniré amb tu aquesta nit a l’esglèsia de Carcassona situada al castell.

Allà t’explicaré a on anirem i que farem.

Atentament,

El teu pare                                                           

                                                    Aharon Balamuertti Markina

Desprès d’esmorzar, el senyor Arnald Balamuertti, anuncià al seu superior, l’Arthur McNorth, que el seu pare l’havia citat a Carcassona urgentment.

Lògicament l’Arthur digué:

• No pots anar-hi allà perquè has de treballar si vols continuar amb nosaltres.
• D’acord… Però diu que és molt important per ell!.
• Molt bé, t’hi deixaré anar… Però que consti que no tindràs vacances d’hivern.
• Ho entenc i accepto. Quin autocar he d’agafar?
• T’hi portaré jo.
• Molt bé… Moltes gràcies.
• De res.

A les 12 del migdia arribà al lloc on havien quedat. Baixà del cotxe i anà a demanar una habitació per a desprès de dinar, dormir i escriure una mica en el seu diari.

Més tard, a les vuit del vespre, s’encaminà cap a l’esglèsia per reunir-se amb el seu estimat pare.

Allà, ja l’estava esperant impacient.

L’Arnald s’apropà i l’Aharon començà a parlar:

• Vine amb mi… A dins estarem més bé.
• D’acord. Explica’m que vols de mi i que farem.
• No siguis impacient.
• D’acord.

L’església era aquesta… Els seus vitralls que deixaven passar una llum confortant feia que hi entrés claror. Aquí en teniu una mostra…

Llavors, vàrem reprendre la conversa:

• T’he citat aquí perquè com ja saps, estic jubilat encara que continuo escrivint i em vull documentar sobre una cosa que m’ha atret i que ho practica un molt bon amic meu.
• I què és?
• Doncs pintura subaquàtica…  I en l’únic lloc on practiquen això com a feina es als Estats Units d’Amèrica… Per això vull que m’acompanyis. Ja saps que de petit t’agradava pintar i crec que això t’ajudarà a purificar el teu esperit i l’ésser més amable, humil i honrat que he conegut i he tingut la sort de cultivar.
• Ai, pare, quan els pares us torneu vells, us convertiu en filòsofs.
• Ja ho sé. Tenim més anys d’experiència.
• I quin dia sortirem?
• A les 12 del vespre d’avui.
• Amb què?
• Amb avió. Ja tinc els bitllets comprats. No pateixis ho tinc tot pensat.
• Doncs a què esperem?
• Mira, el cotxe que he llogat.

Era un Mercedes-Benz platejat. Més que un cotxe era una “Limousine”.

Els seients flonjos com un núvol em van ajudar a relaxar-me fins a l’aeroport.

Quan em vaig despertar, ja estàvem enlairats en un avió de l’aerolínia American-Finnair.

El vol durà 13 hores i 15 minuts amb escala a Londres.

Al matí següent, en Johann Matharabits Garciaromas, ens va acompanyar fins a casa seva. Era el millor amic del meu pare i el pintor subaquàtic més famós de tots els temps.

Un cop fetes les presentacions, ens portà al Cafè de Central Parck i vam prendre uns entrepans de salsitxes i un suc de pinya natural. Desprès ens dirigirem al port estatal per agafar un iot i anar al lloc on quasi sempre anava a pintar. A la cova Discovery. L’havia batejat el senyor Johann.

Era la rutina d’ell.

Ens vam submergir i entràrem a la cova. Era petita però confortable.

Llavors en Johann començà a pintar un quadre.

Desprès d’estar 3 hores al fons marí, vam pujar.

Allà conversàrem i el meu pare agafà apunts en la seva petita llibreta.

Un cop fet això, em proposà:

• Vols que ens quedem una setmana i fer turisme. Podríem anar al museu arqueològic de la ciutat, no?
• M’encanta la teva proposició, però he de tornar a França. Et vaig prometre que t’acompanyaria a només per purificar la meva ànima i el meu ésser. Ara és l’hora de tornar a la feina. Tu ja has pres apunts del que ens ha dit.
• D’acord. Tens raó.

A les 12 del migdia aterràrem a Tolouse i allà el meu cap em digué…

• Quedes despatxat. Pots anar a on vulguis.
• Molt bé. Me'n vaig a U.S.A. amb el meu pare. Seré escriptor.
• D’acord. et desitjo bona sort.

A la una del migdia, altre cop sobrevolàvem l’oceà Atlàntic cap a Washington a fer unes vacances que durarien vuit mesos i mig, per documentar-nos, relaxar-nos i disfrutar de la vida.

Passats aquests vuit mesos i mig, tornaríem a casa i jo escriuria el que seria un “Best Seller” mundial.

El meu pare, l’últim dia decidí casar-se amb la dona dels seus somnis… L’actriu més famosa del món… L’AnneMarie Jackson.

     FI!