MY STORIES

UN SOLDAT DEL FRONT (LA VISIÓ D’UN NOI) Segurament, haureu sentit a parlar sobre la Segona Guerra Mundial i les seves causes, gràcies als adults i també us hauran donat la seva opinió. Doncs el que em proposo és explicar-vos-la, des de la visió d’un noi de setze anys, com podria haver sigut el meu avi o jo. Abans, però, em presentaré: em dic Artur Arcadi De Balaguer Martín, tinc setze anys i m’agrada molt escriure. Vaig néixer el 22 de desembre de 2001. Sóc un xicot de cabell castany fosc, ulls marró fosc, alt i fort però prim i musculós. Aquell 1 de setembre de 1939, el germà de la meva besàvia, el senyor Fernando Sánchez-Arjona Courtoy, un jove comandant de l’Èxercit Aeri Espanyol, sortí amb uns companys seus de l’estació de França, amb un tren que el duria a Rússia per lluitar amb els patriotes i colonitzar juntament amb Alemanya, Itàlia i el Japó. Aquests grans estats del bàndol de l’Eix, se’ls coneixia com a Front Blau. No se sabia perquè, però era conegut amb aquest nom. Fou un v

HERMES JÀSON I LA PRIMERA GUERRA DELS GÒNOMS (ESPERANT EL TEMPS)  En l’interior de la torre mes alta del castell, l’Artur De Barceló, esperava que la Mar Granollers, es presentés per parlar amb ella. Vora les dotze del vespre, d’aquell 8 de gener de 2018, trucaren a la porta de la seva habitació. Era l’Hermes Jàson, el gònom que feia gairebé un mes, l’havia acollit. Què vol, senyor Jàson? El venia a avisar que son avi ha declarat la guerra als meus guerrers. Com? Què no ho havíem aclarit? Sí, però vol les riqueses igualment. Hem de fer alguna cosa. A mes, la Mar, la meva promesa ha desaparegut. Com? El que sents. Al cap de pocs minuts de reunió, vaig decidir que agafaria la bicicleta i aniria a veure si les poblacions mes properes, estaven en la mateixa situació. M’acompanyà en Joan Mata. Junts, ens vàrem internar al bosc i així seguir el camí cap a Aiguafreda. Creia que allà, segurament hi hauria una base de l’exèrcit del meu avi. En arribar-hi, vaig veure amb horrorositat, milers de

DESPRÈS DE CAURE Estic caient en un abisme profund. Sóc l’Artur De Barceló Martín, un noi de setze anys nascut el 22 de desembre de 2001, tinc els cabells castany fosc, ulls de color marró, bigoti negre en abundància, alt i fort, però prim, hàbil i musculat. M’agrada escriure, llegir, ensenyar i els mons del ferrocarril i els avions. Els meus pares son en Jordi De Barceló, un doctor que treballa nit i dia a l’hospital de Vilanova i la Geltrú i la seva esposa Líanda, la Ministre de Sanitat a la Generalitat de Catalunya, una República Democràtica i pacífica que ha estat constituïda fa poc menys d’un mes. Us vull explicar com va anar tot plegat, abans de trobar-me en aquesta situació vulnerable. Havíem sortit aquell 23 de desembre de 2017, els meus amics Joan Mata, Pere Sánchez, Alba Sánchez i jo, a passejar pel Montseny. Ens internàrem massa en aquell bosc, el qual, hi predominaven els roures i els pins, alts que no deixaven passar la claror del Sol. Al cap de poca estona de caminar, el