DESPRÈS DE CAURE

DESPRÈS DE CAURE

Estic caient en un abisme profund. Sóc l’Artur De Barceló Martín, un noi de setze anys nascut el 22 de desembre de 2001, tinc els cabells castany fosc, ulls de color marró, bigoti negre en abundància, alt i fort, però prim, hàbil i musculat. M’agrada escriure, llegir, ensenyar i els mons del ferrocarril i els avions. Els meus pares son en Jordi De Barceló, un doctor que treballa nit i dia a l’hospital de Vilanova i la Geltrú i la seva esposa Líanda, la Ministre de Sanitat a la Generalitat de Catalunya, una República Democràtica i pacífica que ha estat constituïda fa poc menys d’un mes.

Us vull explicar com va anar tot plegat, abans de trobar-me en aquesta situació vulnerable.

Havíem sortit aquell 23 de desembre de 2017, els meus amics Joan Mata, Pere Sánchez, Alba Sánchez i jo, a passejar pel Montseny. Ens internàrem massa en aquell bosc, el qual, hi predominaven els roures i els pins, alts que no deixaven passar la claror del Sol.

Al cap de poca estona de caminar, el camí es va anar fent estret, cada vegada mes, fins arribar a tal punt de passar d’un en un, en fila índia, per aquell massís dens de vegetació. Els roures i els pins, es convertiren en salzes i fajos que cobrien el terra amb una catifa composta principalment per la seva fullaraca i les branques podrides a causa de la humitat.

Vam decidir que jo arribaria fins al final del camí i que ells esperarien a que els digués si aquest, era transitable.

La sorpresa que em vaig endur, va ser un precipici al cap de cinquanta quilòmetres. No sabia què fer, de manera que m’hi vaig llançar.

Ara, estic caient i no sé a on arribaré i si podré aconseguir viure quan aterri a baix.

He demanat ajuda als meus col·legues, però no m’han sentit, ja que estic massa lluny d’ells.

Quan he arribat al final de la pendent muntanyosa, un grup de gònoms (espècie de nas gros, que te quatre ulls i fa la mida d’un bebè en néixer) i elfs, els quals estaven plantant tomaqueres i altres plantes per a poder menjar, al seu hort, m’han donat la benvinguda.

• Benvingut, Artur De Barceló!
• Com Sabeu el meu nom?
• Ens ha dit un voltor, que estaves d’excursió per aquestes landes, amb els teus amics expedicionistes.
• Qui sou?
• Sóc l’Hermes Jàson, el cap d’aquesta població i el General de l’Exèrcit dels Gònoms i Elfs d’aquestes contrades.
• Senyor Jàson, em pot dir on està la sortida d’aquest majestuós Reialme?
• Val mes que no es mogui. Li donarem una llar perquè els seus amics i vostè, car hi ha un malvat infame gegant, que està disposat a atacar-nos i atacar-vos al nostre poble i a vostès, perquè li donguem les riqueses que tenim sota control.

Instants mes tard, un majestuós corb de pelatge negre, aparegué portant en Pere i la resta dels expedicionistes, sobre la seva esquena.

Aterrà plàcidament i els viatgers, baixaren del seu plomatge, carregats amb provisions.

L’Hermes Jàson, s’aproximà a ells i aquests, en veure’l, s’espantaren en un primer moment, però tot seguit, s’hi acostumaren com si res els hagués pertorbat la normalitat innata.

El senyor Jàson, començà a explicar-los-hi el perquè d’aquella situació. Uns instants mes tard, en Joan li preguntà:

• No han pensat en donar-li els seus tresors?
• De cap manera! Fins al moment, els gònoms i els elfs que habitem aquesta vall, mai hem entregat les nostres propietats a aquesta “au carronyera”, que ens vol mal.
• I tampoc deuen haver parlat amb ell per intentar solucionar el problema que tenen entre mans, oi?
• No. Ens fa molta por, acostar-nos-hi a ell. Qualsevol dia, ens pot aixafar amb les seves grandioses botes!
• Entenem. Quants metres fa?
• 1’83 metres.
• Aproximadament el que fem nosaltres… Per tant, deu ser un humà. Com has dit que es dèia?
• Josep Martín.
• Què curiós! El mateix nom que el meu avi!-. Vaig dir pensarós.
• Hem de fer alguna cosa! Però què?
• Parlar amb el senyor Martín.

Tot seguit, un grup de valents gònoms i elfs, acompanyats per Hermes Jàson i Artur De Barceló, es dirigiren a l’apartament d’en Josep Martín, l’avi de l’Artur.

Arribaren aquell vespre, a les vuit de la tarda i trucaren a la porta. El corb s’hi quedà a l’ampit del balcó de la primera planta de l’edifici.

Era una torre que donava a l’exterior. No tenia ascensor, així que pujaren a peu.

L’avi de l’Artur els obrí la porta i els convidà a passar. El corb va fer ona voleiada per no quedar-se a fora. Feia molt de fred.

Quan s’assegué en Josep, començà preguntant:

• Ja m’heu portat els tresors valuosos?
• No. Venim a parlar amb vostè, senyor Martín.
• I què voleu de mi, si es pot saber?
• Que ens deixi fer la nostre vida sense complicacions.
• Això es el que voleu?
• Sí!
• Doncs doneu-me les riqueses del Regne tan poderós que teniu!.
• Veurà… Això que ens està demanant, te un valor incalculable i un carinyo, ja que fa molts segles, els nostres avantpassats, van forjar-les perquè en cas d’atac, ens poguéssim defensar. Mai en les nostres llargues generacions, ho hem donat a ningú.
• Entenc. La pau ja està declarada mútuament. Poden marxar per on han vingut!

Vam tornar a la capital d’aquella bella nació de gònoms i elfs. Gràcies a l’ajuda que els vam donar amb molta voluntat i entusiasme per resoldre els afers d’aquells petits éssers humils i màgics, que semblaven haver estat creats per un escriptor de relats fantàstics, ens van construir un castell al mig de la plaça Major i van tancar la ciutat i els pobles subterranis que havien construït milles i milles, mes enllà i mes a prop de la capital, amb una muralla que protegia el barranc i nomes obrien les portes d’aquesta, si els aventurers eren nobles de cor i ànima.

Els pares dels meus amics i els meus, s’instalaren a les estances de palau. Crearen escoles i Centres Hospitalaris en aquella comarca pobre de recursos i al cap d’una setmana, vaig conèixer a la noia que seria la meva novia i mes tard, la meva muller. S’anomenava Mar Granollers.

Aquella reduïda població, anys mes tard, va colonitzar Mart i Saturn, i em van anomenar “Senyor de les Neus”, “Senyor de la Terra” i “Senyor del Foc”, títols nobiliaris que em permetrien posar-me al capdavant dels tres planetes del Sistema Solar.

Junts, vam crear una República Làctia, la qual, seria la mes justa de totes les repúbliques gàlactiques, que van conèixer les generacions futures.