MY STORIES

NOMÉS 24 HORES PER RESOLDRE EL CRIM DEL SENYOR PORTAVELLA L’Audal Bosch, el fill gran de dotze anys, dels senyors Bosch, tornava de l’escola aquell dia trenta-un d’octubre de 2016. Tot just girava a l’esquerra, quan veié dos homes que entraven armats, al Bar Portavella del barri de Sants-Les Corts. Fugí corrents per evitar que el perseguissin. En arribar a casa, el seu pare preguntà perquè havia trigat tant. L’Audal no respongué. Estava famèlic. Desprès de dinar, pujà al dormitori a fer els deures que tenia. Era divendres i l’endemà, com era dissabte i marxaven de cap de setmana, no volia fer-los. Un cop acabats, baixà a veure la bústia per veure si hi havia alguna carta per a ell. No hi havia res. Esperà uns segons, per si de cas, el carter, encara no havia passat. Un motor de motocicleta, anuncià la seva arribada. Baixà del vehicle rudimentari que devia tenir uns vint anys, i es dirigí cap a ell amb pas decidit, tot entregant-li un sobre. El contingut d’aquest, era una nota anunciant

MISTERIO EN EL BANCO DE FRANCIA Audrey Barraud, un chico de doce años, de estatura media, pelo y ojos marrones, corpulente pero delgado con una nariz muy pequeña, entró en clase más tarde de lo habitual. Su despertador había dado la hora, cinco minutos antes de entrar en la escuela y no tubo tiempo de levantarse, desayunar e irse a estudio. Era el dia antes de “Halloween”. Al salir, hacía mucho frío y se tubo que abrochar el abrigo. Tardó otros cinco minutos desde su casa a la escuela. Sus compañeros, se rieron cuando entró por la puerta, porque a causa del viento, al abrigarse bien, descuidó la mochila. Alexandre Courtois, profesor y pariente de su familia, le pidió que lo acompañara, para hablar discretamente con él, en el pasillo. ¿Porqué has llegado tarde? El despertador, sonó cinco minutos antes de las nueve. Tendré que hablar con tus padres. No hables con ellos, por favor… ¡No volverá a suceder! Me obligan a hacerlo, pero te daré una oportunidad, porque es la primera vez. A la pr

MISTERI AL BANC DE FRANÇA Audrey Barraud, un noi de dotze anys, d'estatura mitjana, pèl i ulls marrons, corpulente però prim amb un nas molt petita, va entrar a classe més tard del que és habitual. El seu despertador havia donat l'hora, cinc minuts abans d'entrar a l'escola i no tub temps de llevar-se, esmorzar i anar-se'n a estudi. Era el dia abans de "Halloween". En sortir, feia molt de fred i es va haver cordar l'abric. Va trigar cinc minuts des de casa a l'escola. Els seus companys, van riure quan va entrar per la porta, perquè a causa del vent, a l'abrigar-se bé, va descuidar la motxilla. Alexandre Courtois, professor i parent de la seva família, li va demanar que l'acompanyés, per parlar discretament amb ell, al passadís. Per què has arribat tard? El despertador, va sonar cinc minuts abans de les nou. Hauré de parlar amb els teus pares. No parlis amb ells, per favor ... No tornarà a passar! M'obliguen a fer-ho, però et donaré una

EL CAS DEL CARRER PIT-ROIG L’Audal Bosch Montagut, un noi de dotze anys, alt i prim, cabell marró fosc i ulls clars, tornava de l’escola, tot satisfet pels seus resultats de matemàtiques durant els últims exàmens, no obstant això, no era d’extranyar que sigués el més intel·ligent del seu curs. Arribà a casa, i deixà la motxilla al sofà. Dirigint-se cap a la cuina, es va adonar que s’havia oblidat el mòbil a la classe. No va anar a l’institut, perquè tancaven a dos quarts i mig de quatre, i ja passaven cinc minuts de l’hora. La seva mare, havia preparat un deliciós arròs amb tomàquet i formatge de cabra que s’estava refredant a poc a poc. A sobre la taula de la cuina, hi havia un sobre groc, amb una direcció i un remitent desconegut. Aquest, contenia una carta d’un senyor de fa no fa vuitanta anys, per la lletra escrita a mà. L’Audal, l’obrí amb precaussió però amb rapidesa i es llegí l’escrit i desprès de dinar, agafà un autobús que el dugué fins al barri de Sants. Ell, estava pàl·lid,

LA DESAPARICIÓN DE MI PADRE Estoy en la selva, buscando a mi padre porque es el último lugar donde lo vi por última vez. Hace muchos años que mis padres se trasladaron a vivir aquí, para aprendrer a hacerlo humildemente. Mi madre ya murió a causa de la picada de un escorpión… No llegamos a tiempo. Podria ser, que en el momento de la desaparición, estuviera cazando algún animal para poder alimentarnos, pero no veo ni rastro de él. Escucho un ruido. Puede ser la voz de mi padre o algún animal caido en una trampa. Me acerco al lugar de donde vienen los gritos y me encuentro con un pedazo de su camisa en la boca de un tigre. Me asusto y pienso en lo peor. No veo sangre y eso me tranquiliza. Sigilosamente, sin  que la bestia me detecte, sigo buscando, creiendo que está cerca. Luchando con la naturaleza, veo a lo lejos a un hombre que cae de un árbol. Voy hacia él, y es mi querido padre, que está ileso. ¡Por fin lo encontré! Pido ayuda y todo se resuelve. Una vez recuperado, decidimos volver

UN MES A HAWAII L’Andrew Burnley, era un noi alt, de cabell castany fosc i d’ulls marró tirant a verd clar d’uns 15 anys i fill de pares de mitjana edat anomenats George i Lara Burnley. El senyor Burnley, era Baró d’Orleans i des de feia vint anys treballava a l’editroial del pare de Lara, el senyor Joe Marrowth, de vuitanta-tres anys acabats de fer, i des de feia un temps, estava jubilat tot i que encara visitava el que es podia nomenar la seva dolça llar, el qual l’hi havia deixat com a herència al seu gendre, en George. Pel que fa a la Lara, la meva estimada mare, es dedicava a la comptabilitat de l’Editorial Bloomsbury l’empresa fundada pel seu pare, amb tot el seu amor on Joanne Kathleen Rowling, freqüentment, anava a editar els seus llibres perquè li publiquessin. Aquell dia, Lara, de bon matí es despertà a per mirar la bústia i es trobà una nota de la princesa Anne II del Regne Unit convidant-los a la festa que organitzaven per a l’àvia d’aquesta, la qual ja en tenia més o meny