MY STORIES

ATHERTON BAILEY I EL CRIM DE FRANCESC FERRAN D'HABSBURG L’Atherton Bailey, un filòleg anglès i detectiu privat, de 24 anys (24-12-1889), alt i fort, de cabell castany i ulls color mel, estava de viatge a Àustria, investigant la causa de la mort de Francesc D’Habsburg. Era el mes de juny de 1914. Aquest fet, havia culminat en una guerra que en teoria duraria molt poc temps, però els generals dels Estats Majors de cada nació, estaven equivocats encara que hagueren estudiat les guerres napoleòniques. Car la Revolució Industrial, l’artilleria de cada país, havia evolucionat, en conseqüència de d’endurir també les fortificacions. Però no estudiaren les doctrines d’infanteria. Aquests fets, els varen portar a la errònia deducció. L’homicidi de l’hereu dels Habsburg a l’Imperi Austríac, havia fet detonar la bomba de la Primera Guerra Mundial… Però abans de succeir aquest fet tan rellevant que a l’Atherton ocupava, què? Anteriorment, les potències polítiques i econòmiques que

ARTHUR BROWN I EL MISTERI DE BLACKPOOL L’Arthur Brown, nascut el dia 27 de desembre de 1983, era un jove llicenciat en dret i filologia anglesa que exercia de detectiu privat, a Liverpool, tot i que vivia a Blackpool, encara amb els seus pares George i Lilibeth. Els seus amics John Murphy i Peter Sanders, l’ajudaven en tots els casos que li arribaven i eren complicats de resoldre. En Peter Sanders, encara que fos l’inspector d’Scotland Yard a Londres i en John Murphy, el forense de confiança de l’investigador privat Brown, també eren els seus millors amics. L’Arthur conduïa un Audi de dues places, petit i gris. Quan no tenia res a fer, escrivia en la seva llibreta, relats d’investigació, que els publicava en el diari mes important de tot el Regne Unit, es a dir, The Guardian. Aquell dia de primavera, va rebre la visita d’un foraster que deia ser l’alcalde de Blackpool, en Harry Wright. Era un home alt, de cabell fosc i ulls verds, el qual denunciava el gran terror que turmentava el po

LA DESAPARICIÓ D'ARCHIE McBANNER << - Quantes coses heu fet per a mi i jo no he fet per a vosaltres!>>, van ser les últimes paraules de l’Archie McBanner, el dia de la seva desaparició. ---------------------------------------------------------------------------------- Si he decidit relatar-vos com va anar el succés, es perquè ho vaig viure en primera persona i sóc l’únic que sap la veritat mes absoluta. Em dic Archie McBanner i tinc quinze anys, tot i que el dia de la desaparició, en tenia catorze. Aquell dia, en sortir de l’institut, portava les notes del primer trimestre. No es que fossin gaire bones, car no es que se’n digui que soc un bon estudiant. De seguida que vaig entrar a casa, vaig deixar el sobre que contenia les qualificacions de la primera avaluació, a sobre de la tauleta de l’entrada de casa. Tot seguit, em vaig encaminar cap a la cuina, on la meva mare Leslie preparava el sopar. Com sempre, el meu pare, se situava al sofà, tot mirant la tel

1r LLIBRE DE CONTES

2n RECULL DE CONTES

3r RECULL DE CONTES

ANICET BORRÀS (“QUI GOSA INTERROMPRE EL MEU SON?”) L’Anicet Borràs, un xic de quinze anys, estava amb els seus pares en Jordi i la Llura, passant uns dies a la casa familiar de Sant Joan de Vila-Torrada. Situada a prop de la carretera, dalt d’un pujol, des del terrat es podia veure el mar. Tenia aproximadament trenta-tres dormitoris, una cuina, una sala d’estar immensament gran d’uns cinquanta metres quadrats, set banys, un soterrani, un pàrquing i un jardí que anava des del menjador fins a la biblioteca on a l’interior d’aquesta hi havia un piano del segle XVIII. Al jardí, hi havia una piscina on als estius, els cosins s’hi banyaven fins tard. A l’Anicet, li encantava passar la major part dels dies que estava de vacances, a la biblioteca llegint llibres. Aquell estiu va ser diferent. Pocs dies abans que vinguessin els seus cosins de Barcelona i de la Cerdanya, una tarda mentre estava ajudant al seu pare a ordenar troballes dels seus avantpassats, la seua mare li va dir: A

ARGIMIR BALLESTER A SANT FRANCISCO L’avió aterrava aquell dimarts quinze d’agost, a Sant Francisco, una ciutat marítima dels Estats Units d’Amèrica, a la costa Oest. Un taxista els va venir a recollir per portar-los a l’hotel on s’establirien fins a la fi de les vacances d’estiu del mes d’agost. Tenia cinc estrelles, la qual cosa significava que era luxós. Varen pujar les escales de l’entrada fins a la seva habitació. Descarregaren l’equipatge i baixaren al carrer. L’Argimir, en Jordi i la Ludmila, van llogar un cotxe i es dirigiren al consulat d’Espanya per entregar els passaports i tota la documentació necessària perquè els permetés viatjar pels E.U.A. sense cap entrebanc. en acabat, agafaren el metro fins al centre de la ciutat, on compraren fins a les set de la tarda, hora en la qual tornaren a descansar. Vora les nou del matí, es llevaren i baixaren a esmorzar. Mentre menjaven, el senyor Ballester veié una notícia que li cridà l’atenció. Es tractava d’un atemptat a Lon

ARGIMIR BALLESTER A MALLORCA L’Argimir Ballester, un al·lot de quinze anys (22-12-2001), tornava cap a casa seva, desprès de l’institut. Era el dia vuit de juny de 2017, la qual cosa significava que s’havia acabat el curs. Ho tenia tot aprovat, tanmateix per això, el seu pare Jordi i sa mare Ludmila, tenien preparat un viatge sorpresa a Mallorca, per visitar la casa dels seus avantpassats. En entrar a la llar petita però acollidora i es va asseure al divan ample, fet de fulles premsades i cosides amb agulla i fil. El seu pare, deixà el que estava fent i saludà al seu fill Argimir, tot donant els bitllets d’avió que havia comprat feia unes hores abans. Tenien el vol previst per aquella tarda. Faltaven unes hores per sortir cap a l’aeroport. Així doncs, pujà al seu dormitori quan va haver acabat de dinar i preparà la maleta amb les coses necessàries per embarcar-se en una aventura que duraria tot l’estiu d’aquell any. Aproximadament vora les cinc, sobrevolaven la capital de ses illes, és