ARGIMIR BALLESTER A SANT FRANCISCO

ARGIMIR BALLESTER A SANT FRANCISCO

L’avió aterrava aquell dimarts quinze d’agost, a Sant Francisco, una ciutat marítima dels Estats Units d’Amèrica, a la costa Oest.

Un taxista els va venir a recollir per portar-los a l’hotel on s’establirien fins a la fi de les vacances d’estiu del mes d’agost. Tenia cinc estrelles, la qual cosa significava que era luxós.

Varen pujar les escales de l’entrada fins a la seva habitació. Descarregaren l’equipatge i baixaren al carrer.

L’Argimir, en Jordi i la Ludmila, van llogar un cotxe i es dirigiren al consulat d’Espanya per entregar els passaports i tota la documentació necessària perquè els permetés viatjar pels E.U.A. sense cap entrebanc. en acabat, agafaren el metro fins al centre de la ciutat, on compraren fins a les set de la tarda, hora en la qual tornaren a descansar.

Vora les nou del matí, es llevaren i baixaren a esmorzar. Mentre menjaven, el senyor Ballester veié una notícia que li cridà l’atenció.

Es tractava d’un atemptat a Londres comès per un autor de nacionalitat desconeguda o això anunciava a la revista.

Gràcies a la imatge, en Jordi descobrí que un dels sospitosos del cas, era el recepcionista de l’hotel on estaven establerts. L’Argimir i la Ludmila preguntaren a cor:

• Què et pasa, Jordi?
• Res… em sembla que no m’ha sentat gairebé el iogurt.
• Vols dir?
• Es que he llegit una notícia que m’ha tocat molt.
• Me la deixes veure?

En Jordi, li passà al seu fill, el titular del New York Times. Estava a primera plana i amb lletres majúscules i negreta:

ATEMPTAT A LONDRES

I amb lletra mes petita la següent narració:

Fa dos dies, a Londres, Scotland Yard treballa en una investigació en la qual està involucrada l’atemptat que fa dos dies es va cometre. L’home que vegi el ciutadà que surt a la imatge, guanyarà tres-cents $.

En acabat, son pare afegí:

• He vist aquest senyor aquí a Sant Francisco.
• A on?
• A l’hotel.
• Potser t’ha semblat veure’l… És molt extrany.
• Em sembla que és el recepcionista o algun parent que te.
• No t’amoïnis.

Aquell dia, visitaren museus com per exemple el Biology Museum i la Torre Trump. Mes tard, a la tarda, anaren al cinema a veure una pel·lícula que els feia molta il·lusió veure-la. Els va agradar molt. Tractava d’un nen que s’escapava de casa als vuit anys  i s’havia d’espavilar a la selva envoltat de perills que enfrontava sol però amb voluntat.

Durant el sopar, per la BBC, sortí la notícia altre vegada. Aquest cop, en Jordi i l’Argimir, anaren a interrogar al recepcionista… Un tal McJyer, de nacionalitat anglesa.

• Com es diu vostè?
• Arthur McJyer.
• Te germans?
• Si. Te la mateixa edat que jo i es diu James.
• Li sona la imatge que li he donat?
• Si.
• Moltes gràcies.

Segurament, l’havien planejat ells dos, o això semblava.

Tornaren a temps per veure i escoltar com el reporter anunciava que tenien a en James McJyer i que aquest deia a l’inspector Robert Fire, com havia succeït tot el misteri.

Com era evident, el culpable, per poder rebaixar la condemna, destapava el nom del seu còmplice. L’Arthur, en escoltar el seu nom, sortí corrents.

Sort, que l’FBI, entrà en aquell precís moment i l’arrestà inmediatament.

Un cop es va haver resolt el cas, continuaren les seves vacances fins al de de septembre, jorn en el qual, tornaren a Catalunya per celebrar la Diada Nacional i començar el curs escolar.