ANICET BORRÀS (“QUI GOSA INTERROMPRE EL MEU SON?”)

ANICET BORRÀS (“QUI GOSA INTERROMPRE EL MEU SON?”)

L’Anicet Borràs, un xic de quinze anys, estava amb els seus pares en Jordi i la Llura, passant uns dies a la casa familiar de Sant Joan de Vila-Torrada.

Situada a prop de la carretera, dalt d’un pujol, des del terrat es podia veure el mar. Tenia aproximadament trenta-tres dormitoris, una cuina, una sala d’estar immensament gran d’uns cinquanta metres quadrats, set banys, un soterrani, un pàrquing i un jardí que anava des del menjador fins a la biblioteca on a l’interior d’aquesta hi havia un piano del segle XVIII.

Al jardí, hi havia una piscina on als estius, els cosins s’hi banyaven fins tard. A l’Anicet, li encantava passar la major part dels dies que estava de vacances, a la biblioteca llegint llibres.

Aquell estiu va ser diferent. Pocs dies abans que vinguessin els seus cosins de Barcelona i de la Cerdanya, una tarda mentre estava ajudant al seu pare a ordenar troballes dels seus avantpassats, la seua mare li va dir:

• Anicet, si et plau, em pots portar el llibre de receptes que es troba a la prestatgeria superior de la biblioteca?
• Ara mateix te'l porto.

Entrà ràpidament a la gran habitació on guardaven els llibres i agafà el llibre corresponent al que li havia dit la Llura. Estava brut de pols, pels anys que estava inutilitzat.

L’agafà i l’obrí. A la fulla principal hi havia escrit:

“Qui gosa interrompre el meu son?”

El tornà a tancar i li porta a la seua mare. Quan li va haver tornat, tornà a l’habitació amb el seu pare. Aquest, estava ocupat endreçant tot el que havia descobert del seu besavi.

Com que a son pare no li calia ajuda, tornà a la biblioteca on es trobà a milers d’esperits fent gresca i xerinola.

No s’ho podia creure el que estava veient. Com era possible que tinguessin cos i ànima els llibres de la prestatgeria dels seus ascendents?

Un s’acostà a l’Anicet i li digué:

• Em dic Aodhan O’Brien, un dels personatges del “1r LLIBRE DE RELATS” i represento l’ésser Relats Misteriosos, que es un dels associats d’aquest llibre.
• Jo em dic Anicet Borràs. D’aquí a uns dies vindran els meus cosins.
• Ja ens podem preparar per…
• Per a què?
• Per a la foguera. Els llibres antics com els que representem, nosaltres, estan atrotinats i els teus oncles ens cremaran perquè no servim per a res.
• Qui ho diu?
• Ells ho varen dir l’última vegada que van estar aquí.
• No es veritat… Ensenyeu paraules que s’han perdut al llarg de l’evolució de l’ésser humà com per exemple “calessa”.

Havia de fer alguna cosa urgentment. Al dia següent vindrien els seus cosins i això voldria dir que no quedaria cap llibre ni ésser literari. No obstant això, li va fer eixir-lo del llit, de matinada i agafar els llibres de quatre en quatre, portant-los en un amagatall que nomes ell sabria, i evidentment, els seus amics esperits, també.

Encara li quedava una pregunta per a fer-los, abans d’anar altre cop al llit i dormir fins al dia següent… Qui ha escrit “Qui gosa interrompre el meu son?”, en el llibre de receptes?

Ningú d’ells li la va saber contestar. Segur que havia estat algun d’ells… Però qui?

Al matí següent, es va llevar a les nou del matí, just abans que els seus oncles de la Cerdanya, truquessin a la porta. En Jordi, baixà a obrir-los. Eren les dues famílies que vivien al mateix poble.

Vora les onze, els cosins de Barcelona, arribaren a Sant Joan de Vila-Torrada.  Estaven cansats del viatge.

Els seus tiets, anaren desprès de saludar-los, directament a la biblioteca… Quan mes d’hora comencessin la trista tasca de cremar els llibres, mes hores podrien prendre el Sol o nadar a la piscina. El problema es va presentar quan s’adonaren que tots els llibres havien desaparegut. En Jordi preguntà a l’Anicet si havia estat ell. Aquest li contestà negativament tot i que sabia que l’acabiren descobrint tard o d’hora.

L’Anicet, aprofità el moment en que tots estaven intentant buscar una solució del misteri que se’ls havia presentat, per poder resoldre d’una per totes, l’autor que havia escrit la nota misteriosa: “Qui gosa interrompre el meu son?”. L’Aodhan li ho acabà de resoldre. Havia sigut l’esperit del mateix llibre que li donà a la seva mare.

En Jordi i els seus germans, en sentir les preguntes retòriques que venien de les golfes, anaren allà per descobrir si estaven guardats allà a dalt. Entraren a l’últim pis del gran casalot i veieren un gran espectacle: Assegut al divan de fulles tardorenques, estaven xerrant l’Aodhan O’Brien i l’Anicet Borràs. Si hagueren arribat a ser uns desconeguts, al fill d’en Jordi Borràs, l’hagueren titllat de boig.

Com varen entendre gràcies a aquella escena màgica, que els llibres tenen ànima, canviaren d’opinió… No els cremarien i dirien que uns llibres vells, no serveixen de res.

L’Anicet Borràs i l’Aodhan O’Brien ho celebraren junts i sense cap entrebanc. Ho celebraren per una única cosa i la mes important… Haver conquerit el cor dels adults i que no haguessin cremat els llibres i amb ells les seues ànimes.