PER UN AMIC QUE NO OBLIDARE MAI

Un dia, un nen petit de quatre anys va arribar a un poble desconegut.

Amic Camilo ja tinc catorze anys, no hi ets i et vull explicar:

Estimat amic Camilo.

Ara que estàs en el paradís on diuen que hi ha pau, amor i tranquil·litat vull fer-te record compartint moments que mai se m'oblidaran.

Saps? Jo gaudia quan passava els dies d'estiu amb tu i em parlaves de la teva feina que tant t'omplia.

Suposo que ho sabies!?

Feies feliços aquells que anaven a comprar tot allò que treballaves amb molt de carinyo, el pa, la olorosa coca d'anís, fins el punt que la gent com la meva família es quedava a viure en el poble.

Recordo el dia calorós d'estiu que em vas oferir baixar a l'obrador, sentir la oloreta tendre i ensucrada que feia de refugi acollidor i que em xiuxiuejava – Queda't una estoneta més! I no em deixava marxar.

Però tu, intel·ligent, m'oferies el trosset de coca en gratitud per haver-te visitat, el trosset flonjo i ensucrat que m'ajudava arribar a casa, menjant-me-la amb molta il·lusió i fent el camí més curt.

Potser el moment mes important que vaig viure amb tu, va ser un dia de desembre del 2014 quan et vaig comunicar la mort del meu avi i tú em vas dir: «Viu la vida i recorda que em tens a mi».

I ara el meu refugi ha marxat, ara ploro i surt de dins meu un nus que tenia molt endins, amagat, ple de pèrdues en el camí dels catorze anys.

Però ara entenc amb aquesta meravellosa edat que malgrat tot s'ha de seguir vivint al màxim i feliçment, gaudint dels petits moments guardats en els pulmons, on respirant ens retrobem.

Això no ho vaig viure amb tú, perquè fa un mes que no hi ets i em vaig assabentar ahir de que havies mort.

Acabant l'examen de mates ja no podia més i mira que he aguantat cops de puny i tirades fortes però com aquest sentiment de tristor, de pensar que ja no hi seràs per rebre'm amb les mans obertes. Totes les pèrdues en el camí!

Vull que sàpigues que eres per a mi un amic important i una part del meu cor. Per això ara que no estàs, m'emociono quan recordo els moments dolços i tendres que passàvem junts.

Sentiré sempre la teva amabilitat, el teu caràcter incomparable i espero que allà on vagis siguis feliç i tinguis molta sort.

Tot això t'ho desitja...

Un amic que mai t'oblidarà!

I aquell nen petit que va arribar un dia a un poble desconegut va entendre.

Sentir l'alegria de viure, devoció pels amics, per la família i un mateix descobrint la felicitat en cada moment, sabent, que no saps res.

MULTICRIM

L’Àrtac Busquets, era un adolescent de setze anys (22-12-2000) que tenia els ulls de color castany foscs igual que els seus cabells a rínxols, alt i fort però prim, que estudiava primer de batxillerat a Barcelona i vivia amb el seu pare Jordoan Busquets perquè sa mare havia mort en un accident de moto feia uns quants anys. Sortia amb la filla del president de Catalunya Rosa Maria Lopetgui que tenia més o menys la seva edat i anava a la seva mateixa classe. Tenia una germana més gran que la coneixien com a Annadrí “la que ho resol tot”, perquè investigava tot tipus de casos. Aquell dia, na Rosa i sa germana, havien quedat per anar a prendre un gelat amb els seus xicots, però no va poder ser al final, perquè li havia sorgit un imprevist que havia de resoldre urgentment. El crim havia succeït a la casa “Puig i Carafall”. El senyor Puig, havia estat assassinat unes hores abans que arribés n’Annadrí, amb el seu cotxe, en una batalla per avarícia i per diners. Romeu Puig, fou un fam