AUSIÀS AGUILÓ I EL GOS DE TRES CAPS

AUSIÀS AGUILÓ I EL GOS DE TRES CAPS

L’Ausiàs Aguiló era un xic de setze anys, al qual, li agradava la bona literatura per a jòvens que podia existir en tot es mon.

Aquest al·lot, vivia amb son pare i sa mare, al peu d’una muntanya, dalt de la qual, hi havia un castell medieval en bon estat que dominava tota la falda. Llur mas de la familia, se situava a les afores de la vila.

Quan es sol eixia, ja de bon jorn, l’Ausiàs sortia a pasturar ses vedes, perque mengessin l’herba fresca, tendre i verda dels prats de les contrades.

En llevar-se desprès d’una nit plàcida, s’adonà que aquell dia era l’últim de mes i calia pagar els impostos que encarregava es monarca pels ciutadans del poble que treballaven i vivien en ses propietats.

Desprès d’esmorzar i vestir-se, pujà fins a l’entrada des castell. La porta era oberta i entrà a l’interior. Sa Majestat, esperava als seus habitants i es deutes corresponents de cada un d’ells.

Tots estaven amoïnats, car aquell mes havia estat pobre d’aliments i no tenien res per oferir. Si no en donaven la tercera part dels guanys, quedarien fora de llures cases, la qual cosa voldria dir, fugir de ses propietats.

Com es fill dels senyors Aguiló sempre tenia una solució per a tots els problemes greus, reuní al veïnat per explicar el pla que durien a terme per aconseguir salvar-se’n una vegada mes. Era complicat però valia la pena.

• El primer que hem de fer, es agarrar oli i sabó de la cuina des nostre rei per escampar-lo per ses escales.
• Desprès?-preguntà una al·lota que voltava per allà.
• Jo aniré a veure un bandoler que viu molt a prop d’aquí, perque ens deixi el seu ca de tres caps i la dinamita que te, per si de cas ens fa falta un grapat per fer explotar la fortificació.
• Però, perquè volem un gos de tres testes?
• Per fer-lo fugir del seu palau. Com son poc corrents…
• És clar… Ja ho entenc! En la mitologia romana, el gos de tres caps, era l’encarregat de jutjar a l’ànima dels morts, els quals, segons com s’hagueren portat durant la seua vida, podien anar be als Camps Elisis o be a l’Inframón, que en el Cristianisme signifiquen Cel (caelo (en llatí)) o Infern.
• Evidentment que sí. Potser fins hi tot el pot castigar si es veritat això que creien els romans!
• Molt be. Ens dividirem amb dos grups… L’un estarà encapçalat pel senyor Ramón Llombrígol i l’altre pel senyor Josepet de la masia de Can Torrent.
• I si els cavallers ens enxampen?
• Mala sort! Però per evitar això, he dibuixat un mapa perquè no us perdeu per la fortalesa.

El pla va succeir com hagueren previst des del primer moment.

Un cop varen acabar de tirar la barreja d’oli i sabó per ses escales de l’entrada principal, l’Ausiàs i la Violeta demanaren al bandoler Salarà que els deixés el seu bonic gos i la dinamita per fer volar el castell poderós, construït feia ja uns deu anys i tres mesos.

Salrà, els ho va donar sense fer-s’ho repetir dues vegades.

Era molt manso però molt gros, mes aviat s’assemblava a un monstre que no pas un gos, pels seus ulls triangulars i les seves orelles quadrades.

El noble i jove monarca, en veure’l, sortí llestrment i, degut a la mescla d’oli i sabó, el va fer caure i ser enxampat pels vilatans de la vila bella que estava decidida a defensar-se dels bergants com ell.

Donaren les gràcies a l’Ausiàs per haver estat tan generós donant-los la seva meravellosa ajuda i el van coronar “Heroi de la Ciutat”.