UN SOLDAT DEL FRONT (LA VISIÓ D’UN NOI)

UN SOLDAT DEL FRONT

(LA VISIÓ D’UN NOI)

Segurament, haureu sentit a parlar sobre la Segona Guerra Mundial i les seves causes, gràcies als adults i també us hauran donat la seva opinió. Doncs el que em proposo és explicar-vos-la, des de la visió d’un noi de setze anys, com podria haver sigut el meu avi o jo. Abans, però, em presentaré: em dic Artur Arcadi De Balaguer Martín, tinc setze anys i m’agrada molt escriure. Vaig néixer el 22 de desembre de 2001. Sóc un xicot de cabell castany fosc, ulls marró fosc, alt i fort però prim i musculós.

Aquell 1 de setembre de 1939, el germà de la meva besàvia, el senyor Fernando Sánchez-Arjona Courtoy, un jove comandant de l’Èxercit Aeri Espanyol, sortí amb uns companys seus de l’estació de França, amb un tren que el duria a Rússia per lluitar amb els patriotes i colonitzar juntament amb Alemanya, Itàlia i el Japó. Aquests grans estats del bàndol de l’Eix, se’ls coneixia com a Front Blau. No se sabia perquè, però era conegut amb aquest nom.

Fou un viatge llarg, d’entre tres o quatre dies, amb parades a Lyon, París, Berlín o Varsòvia, perquè pugessin més soldats i així fossin més nombrosos que els rivals.

En arribar, els avions estaven preparats per l’enlairament de l’armada victoriosa en nombroses ocasions, com la conquesta d’Àfrica al segle XIX.

El primer dia de recorregut, va ser una jornada que a estones es combinava neu i gel, amb pluja. Dins el compartiment, ja que no teníen calefacció, varen patir molt de fred.

Passaren el dia llegint el diari i com evolucionava la guerra. A mig camí, els pararen uns alemanys instal·lats a París, els quals demanaren els passaports. Tot estava correcte i per tant, els deixaren seguir la seva expedició cap a Sant Petersburg.

El meu oncle besavi, tal i com m’havia comentat la meva besàvia Maria Carme, encengué la seva pipa i començà a fumar un tabac que va fer que el vagó, quedés impregnat de la ferum que desprenia.

Entre estació i estació, va caure la nit i amb aquesta, s’estiraren al llit per dormir una estona.

Al matí següent, una cambrera d’accent anglès, els dugué una nota del general José Ramírez, anunciant el que es temia el comandant Sánchez-Arjona. Una gebrada, havia fet que milers d’avions, s’estimbessin a terres russes car el gebre, havia fet congelar les ales de les avionetes i els bombarders del “Front Blau”.

                                                                                                                                    Berlín, 2 de setembre de 1939

Benvolgut comandant Fernando Sánchez-Arjona,

Aquesta nit, s’han estavellat les nostres forces aèries situades a cel rus, ja que una gebrada, ha congelat les ales dels bombarders i avions del nostre poderós exèrcit. Els cossos els han trobat a peu de muntanya. No se sap quina, però està a cinc milles de la capital.

Espero notícies seves. A Espanya, uns rebels han revolucionat el país, cremant contenidors i fàbriques. Potser ha de tornar… Encara no ho sé del tot segur.

Atentament,

                                                            José Ramírez

Estava clar que les seves sospites eren certes fins a dia d’avui.

Ell i els seus amics, s’hi passaren el jorn, debatent sobre com preparar-se en cas de congelació de les ales.

Si succeïa aquest fet, aterrarien el més aviat possible a l’aeroport i posarien a les cabines, un cop a terra, un radiador per escalfar la carcassa i fondre el gel.

Arribaren al cap de dos dies i un grup d’alemanys, les va rebre a l’habitació, amb camions militars. Els portaren als hangars de Sant Petersburg i allí, agafaren les seves respectives avionetes i bombarders.

La que li tocà el meu tiet besavi, fou més gran que la resta, ja que portava incorporada, una metralleta automàtica K-855.

S’enlairaren quan el controlador aeri, els ho va permetre. Un cop a dalt del cel, el qual estava nítid i clar, sense cap núvol que els interrompés el seu llur trajecte, les ordres del general Ramírez al seus homes, foren les següents:

• Lluiteu fins al final, per la vostra pàtria. Aquesta us ho agrairà, condecorant-vos!

Quan ja gairebé eren les tres de la tarda, una forta ràfega de vent, els envià uns núvols que semblaven malignes. El gel arribà amb ells i va fer congelar les ales de cada un dels avions militars.

Va ser un moment de pànic per a tots els pilots.

L’avioneta d’en Fernando, es quedà glaçada, impedint-li la tranquil·la i plàcida conducció.

Notà com cada vegada més, baixava del cel i al cap d’uns instants, naufragava al riu Volga. Ambperò, aconseguí disparar un míssil que tocà de ple, a un bombarder anglès.

El general José Ramírez, el felicità. Aquestes foren les últimes paraules que escoltà el meu oncle besavi, o millor dit, el germà de la meva besàvia.

Desprès d’aquell fet que l’impactà molt, el seu marit José Maria De Balaguer i Pallejà, és a dir, el segon Baró d’Ovílvar que conegué la meva família, morí de càncer de pulmó.

Fou una pèrdua molt tràgica, per una noia tan simpàtica i carinyosa, com la meva estimada besàvia.

Anys més tard, d’aquesta llarga història que em va explicar, vaig extreure’n dues conclusions: no lluitar mai per la teva pàtria, en una guerra en la que moren milions d’humans, ja sigui per fred, fam o per culpa de les bombes, però si lluitar, pels teus ideals.

És cruel patir una guerra, i amb aquesta, perdre una infància que et podria resultar feliç.