UNA CARTA SENSE RETORN...SENSE RESPOSTA...SENSE ESÈNCIA DE CARTA

UNA CARTA SENSE RETORN...SENSE RESPOSTA...SENSE ESÈNCIA DE CARTA


                                                                           Barcelona, 18 de juliol de 1936
Estimat amic John,
Aquí estic. Escrivint aquesta carta. A fora, la guerra ha començat. Estic mort de gana i no tinc res a fer. Avorrit és tal i com em sento. No tinc diners ni família.
Em sembla que és la fi dels meus dies. Si demà no hi ha novetats aniré a on estàs.
Potser serà millor.
   Atentament,
   Arthur McLovereading.

<< - Per fi l'he acabat!>>. Es va dir per dins.
Va sortir de casa i anà a tirar-la a la bústia. Desprès, non sortí durant la resta del dia. Estava podrit. Tot el seu cos feia fàstic de veure'l. Barcelona en flames.
Qualsevol dia li tocaria fugir. Ho sabia. Ell sabia que ho faria. Però mentres, tocava esperar.
Relatava tot el que veia a fora, al carrer, en el seu diari, amb tapa de cuir.
Desprès de milers de dies sense esperança de resposta, va rebre una carta de Madrid.
<< - Males notícies!>>. Va pensar.
En definitiva. Eren males notícies. El citaven a l'Audiència Nacional per interrogar-lo.
No podia ser. Què havia fet ell per voler-lo escoltar?
Devia ser normal.
Despatxat per una secretària del jutge, va ser atès correctament.
Del seu advocat, l'Aureli Montagut Montserrat, se'n sabia que el defensà fins al final, però el jutge no li va fer cas.
I la resposta no arribava.
Es temia el pitjor i era cert.

UNA AUTÒPSIA EN VIDA

UNA AUTÒPSIA EN VIDA El dia 1 d'octubre de 2017, fou un dia molt trist per a en Marçal González. Va eixir de casa seva, i tot just en travessar el llindar de la porta, començà a ploure. Llamps i trons queien de valent, intentant assassinar a algun vianant que passegés pels carrers de la ciutat comtal, en hores intempestives com les d'aquella matinada. No sabia com, però sentia la presència d'un home que el seguia, entremig d'aquella boira espesa que cobria el cel ennegrit. Va tombar cap a l'esquerra i entrà al col·legi electoral que tenia a tocar de casa. En aquell precís moment -devien ser les vuit del matí-, (això no ho recordava amb exactitud), quan sentí unes sirenes que venien del barri de Gràcia. Tot seguit, aparegueren dos grups de cotxes de policia -una divisió de guàrdies civils seguits de tancs que apuntaven a la munió de persones que s'agrupaven i esperaven a que obrissin les portes de l'edifici; i una altre de policies nacionals-. ...