ARNAU BARMÚDEZ I EL ROBATORI AL DISTRICTE 9 DE MADRID

ARNAU BARMÚDEZ I EL ROBATORI AL DISTRICTE 9 DE MADRID

L’Arnau Barmúdez, un noi de divuit anys (nascut el dia 23 de desembre de 2002), alt i fort de cabell castany ondulat i d’ulls verds maragda, llicenciat en filologia castellana, catalana i anglesa i un dels membres més importants de la Policia Nacional d’Espanya car havia estat nomenat inspector de la Comissaria número dos de Madrid, estava estirat al seu còmode llit esperant que es fes de dia per anar a treballar.

Els seus pares, en Jorge Barmúdez i la Lolita Mendizábal, eren de viatge a Roma, per veure uns amics de la família des de feia molt de temps.

De cop, sonà el telèfon i en Barmúdez l’agafà. Era el subinspector Hugo Cañizares, un noiet de vint anys, alt i musculós, el qual era el més temut dels policies de llur comissaria.

El senyor Cañizares demanava que anés perquè feia poques hores havien entrat uns sospitosos en una sucursal de correus, del districte 9, a robar una carta que tenia a veure amb l’homicidi de l’actual president de l’estat, Javier Montalbán.

L’Arnau es vestí i ràpidament agafà el cotxe en direcció al lloc dels fets.

Era el barri de San Blas, ho havia deduït a la primera gràcies a les característiques del carrer… Era vell i gèlid, el clavagueram feia pudor a pixums i per tot arreu hi havia edificis plens de grafits.

L’Hugo li donà la mà i recità fil per randa tot el que havia succeït durant la nit anterior. Per a en Barmúdez no era res estrany. Des dels seus primers mesos al cos nacional, cada dia en tenia molts de semblants al que se li presentava.

Quan acabà de fotografiar les diferents escenes que cridaven l’atenció d’en Cañizares, els dos s’encaminaren cap a l’oficina.

L’Arnau demanà un equip de vint persones, una d’elles, el seu amic Hugo.

Era el més important de tots els agents de Madrid que coneixia, no pel fet de l’estreta relació que tenien sinó perquè ell n’era un expert d’interrogar i dur a terme casos de robatoris.

L’inspector Barmúdez i el subinspector Cañizares reberen una trucada d’un testimoni ocular que havia vist tot el succés del robatori. Es tractava del sergent Blázquez, un home gran i barbut, d’uns seixanta anys, a qui no li agradaven les feines brutes dels policies espanyols actuals.

En Blázquez era un policia de l’Espanya republicana, ja jubilat que es dedicava a escriure les seves aventures i després, publicar-les.

Els digué que eren tres homes armats i parlaven un altre idioma els qui robaren la carta. Devia ser anglès o alguna cosa per l’estil.

Aquesta informació era de gran ajuda pel grup de policies comandat per l’inspector més jove de la comissaria número dos.

Aquella nit, no va poder dormir. Estava al davant d’un dels casos més rellevants de la seva carrera policíaca. Per tant, si arrestava els culpables, detindria els assassins d’en Javier Montalbán.

L’endemà al matí a primera hora, tornà a l’escena del crim per veure si hi havia més pistes passades per alt, però no en trobà res d’especial.

El subinspector Hugo i el tinent Juan Múñiz arribaren de seguida en un cotxe Mercedes-benz de color blau fosc amb el logotip de la Policia Nacional.

L’Arnau Barmúdez sortí corrents cap al seu cotxe de policia i demanà reforços perquè a dins li havia semblat veure algú sospitós.

L’Hugo, en Juan i l’Arnau, varen entrar i se separaren per cercar-lo més fàcilment.

Quan el tinent Múñiz el tenia a tocar, sortí corrents de l’oficina de correus disparant tot seguit a les quatre rodes de tots dos cotxes, pujà dalt d’una moto vermella i se n’anà cap al Nord d’Europa.

Avisaren a tots els cotxes que patrullaven en aquells instants i al cap d’unes hores, l’Hugo, l’Arnau i en Juan es posaven en marxa, seguits per un altre cotxe de policia i així arrestar als sospitosos del cas.

Aquella tarda, l’Arnau i els seus dos amics van ser rebuts amb un fort aplaudiment, desprès de detenir el culpable i els seus còmplices.