AUBIN COURTOY I EL MISTERI DELS RELLOTGES EMBRUIXATS
L’Aubin Courtoy, el fill del senyor i la senyora Courtoy, es despertà i mirà la hora.
El despertador situat just a sobre de la tauleta de nit, marcava les 99:65, la qual era molt estranya perquè no existia.
Sortí de l’habitació i descobrí que tots els rellotges de la casa anaven pel seu compte i a cada un d’ells se li movien les agulles cap a enrrere.
Anà al dormitori del seus pares i veié que encara estaven dormint. Per sort, el seu rellotge que li havien regalat pel dia del seu aniversari, marcava la hora correcta… Les dotze del vespre.
Va obrir la finestra que donava al carrer i girà el cap a banda i banda.
De cop, es sentiren unes passes provinents del pis de baix de casa seva. L’escala que conduïa al menjador i a la cuina, grunyia molt fort.
La fusta era vella però acabada d’envernissar.
Baixà a la sala d’estar. La televisió estava encesa i al sofà estava ocupat per un home gran, d’uns seixanta anys si fa no fa, orelles punxegudes i aguilenc. Tenia un bec d’ocell i un cos de lleó. La seva crinera peluda però fina, era de color verd pistatxo. La seva cua roja tenia escates brillants i a les ungles de les mans i els peus, hi tenia incrustats pedres precioses de cada color càlid, que pot existir al planeta Terra.
Parlava amb algú en una llengua que no reconeixia del tot… Era una barreja entre anglès i portuguès.
Al terra s’hi asseia el seu gos pastor alemany anomenat Caní Ferotge, perquè cada cop que passava algú a qui no coneixia es posava en posició de combat de Judo.
L’home se n’anà de l’estança i l’Aubin s’amagà.
Obrí la porta d’entrada, dirigint-se al carrer.
Feia molt fred per ser estiu i estar a Perpinyà, a casa d’uns parents.
L’altre desconegut, era un bruixot xinès, molt jove. Devia tenir uns divuit anys, de cabell negre ondulat, que amb la seva vareta de castanyer, embruixava a tot el que veia.
L’Aubin es preguntà com havia entrat a la seva habitació.
Agafà el revòlver del seu pare, el qual estava amagat en un dels calaixos de l’armari que tenia al davant i entrà a la saleta. Era nit de lluna plena, o almenys ho indicava el cel ennegrit com el sutge.
Preguntà al senyor com es deia i que feia allà.
L’Otto, respongué que era allà perquè un amic, li havia encarregat reunir-se amb ell en aquella caseta acollidora i acabar de resoldre un problema que no venia a compte, en aquells instants.
Llavors havia aprofitat, simplement per entretenir-se, a cambiar les hores de tots els rellotges i que desprès les tornaria a posar a la hora correcte.
L’Aubin intuí que l’amic devia ser aquella cosa estranya que havia vist principalment.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.