EL CAS FLENSBURG

EL CAS FLENSBURG

En aterrar l’avió procedent de Flensburg l’Alex Von Bachmeier demanà un taxi. El vehicle arribà en breus instants i el conductor li preguntà a on volia anar. Ell, amb el seu accent alemany, contestà en un català de parvulari:

• Dugui’m a la Plaça del Diamant número 19.

•  Això està fet. La carrera costarà vuit euros i mig.

Trigaren una mitja hora en arribar al destí ja que el trànsit d’aquell migdia del 8 de juliol de 2018 , per a entrar a la ciutat comtal, s’havia de fer una cua d’uns trenta o quaranta quilòmetres des de l’aeroport; és a dir, era lent, l’embús. Al cap d’una llarga estona de veure edificis, cases, centres comercials i boulevards barcelonins, l’amable taxista digué al seu honrat client:

• Ja hem arribat. Aquí és on m’ha demanat que el porti.

• Moltes gràcies.

Baixà del cotxe i el senyor Pérez, que així es com se’l coneixia a aquell amable
conductor, ajudà al senyor Von Bachmeier a descarregar l’equipatge. Va somriure tot donant les gràcies altre cop i trucà al timbre d’aquella caseta petita que hi havia al vell mig de Barcelona.
Un home d’uns trenta anys, encara amb la bata posada, obrí la porta i saludà al
foraster amb un to despectiu. L’Alex va haver de fer uns esforços increïbles per a poder donar-li a entendre que ell era un detectiu privat alemany i que buscava a un barceloní anomenat Acfred Balenyà. En sentir aquell nom, l’individu que havia obert la porta encara mig adormit, va fer-lo passar en l’interior d’aquella casa acollidora i li va oferir una tasa de cafè mentre en Von Bachmeier s’acomodava en un sofà de cuir. En acabat, un cop aquell senyor que l’havia atès al principi despectivament tot i que ara semblava més ben educat i el senyor Von Bachmeier, començaren a parlar mentre es bevien les seves respectives tasses de cafè.

• Quan de temps, estimat amic! Què fas per aquí?

• Estic investigant un cas... Suposo que ja n’hauràs sentit a parlar, oi?

• Sí. Sens dubte ha de ser “El cas Flensburg”.

• Com ho saps?

• M’han encarregat que ho investigui pel periòdic on treballo i que narri les cròniques d’aquesta investigació.

• Doncs he viatjat fins aquí per a demanar-te que m’ajudis a resoldre’l.

• Ho faré encantat. El redactor en cap m’ha comprat un bitllet d’avió per aquesta tarda en destinació a Berlín i he encarregat un bitllet de tren per a l’express de demà que va cap a Flensburg. M'allotjare aquesta nit en un hotel de cinc estrelles del centre de la capital d’Alemanya.

• D’acord. Jo tinc també reservat, un bitllet d’avió per a aquesta tarda, de tornada cap a Flensburg. Si vols, cancel·lem la reserva que t’ha fet i en compro un altre per a tu.

• No cal.

L’Alex, en sentir allò,  es despedí del seu amic i eixí de ca l’Acfred.

Caminà durant hores per aquell barri i medità el que havia de fer. L’Acfred, en
acabar d’esmorzar, es vestí i sortí de casa seva per a anar-lo a buscar. En veure’l, anuncià al seu company que havia canviat d’opinió. L’acompanyaria i així l’Alex li podria explicar tot tal i com havia succeït.
Preparà les maletes i les posa en l’interior del portaequipatge d’un Audi R8 platejat. Tot seguit, pujaren i es dirigiren cap a la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona.
Devien ser les 4 de la tarda d’aquell diumenge 8 de juliol de 2018 quan s’enlairaren els dos amics cap a Alemanya. El sol brillava al cel i les gavines planaven un Mediterrani en calma. L’hostessa els donà uns entrepans de pernil i formatge, els quals, mentre eren menjats pel detectiu i pel periodista respectivament, sentiren la conversa que mantenien l’Alex i l’Acfred.

• Començaré pel principi: fa dos mesos, el comissari Joan Martínez (el nostre amic de l’institut), em demanà que anés al seu despatx abans de plegar un divendres a la tarda. Vam quedar a les set perquè ell m’encarregués una investigació que fins al moment portava la Bundespolizei. Com intuïràs, es tractava del cas Flensburg. M’explicà que pels carrers de la ciutat on visc, es passeja un assassí a sou que mata exclusivament a les prostitutes i homes rics que tenen amants. A mi em recordà una mica el que passava a Londres a finals del 1800. Ja ha assassinat més de la meitat de la població de la vil·la on tinc casa meva i la meva família i la majoria que he aconseguit esbrinar és que es tracta d’una dona de mitjana edat de nacionalitat sueca.

• Com? Una dona de nacionalitat sueca? Jo conec a una dona que té orígens a Oslo però viu a Suècia.

• De veritat?

• Sí. Es tracta de la meva primera esposa Sara Jakobsson.

• Doncs em sembla que es diu així la principal sospitosa.

• Actualment treballa a Berlín.

En dir això, uns calfreds li van recórrer tot el cos. Va aixecar-se per anar al lavabo, però no tornà al seu seient fins que la megafonia anuncià: <<- Aterrarem d’aquí a deu minuts, cordeu-vos els cinturons. El comandant us desitja haver tingut un vol agradable!>>. Va asseure's, se’l va cordar i pensà en el que li acabava de dir el seu amic periodista.
Quan l’avió aterrà, ja eren les vuit del vespre. Era negra nit i agafaren un taxi
plegats. L’Alex parlà en alemany amb el xofer i aquest els portà a casa del detectiu privat i amic del periodista Acfred Balenyà; a l’apartament del senyor Von Bachmeier. El bloc de pisos on vivia, era molt alt. tenia quinze plantes i dos ascensors. En entrar, encengueren el llum per a veure-s’hi més bé i ensenyà a l’Acfred, el seu dormitori on passaria les nits que s’hi quedés allà.
Quan l’Alex acabà de desfer l’equipatge, demanà a la seva esposa Judith Furtwängler que prepares el sopar. Mentre ella cuinava, l’Acfred preguntà a l’Alex qui redimonis era aquella senyora i ell li explicà que s’havia casat feia ja un any i estava embarassada de set mesos. Digué també que naixeria el mateix dia que ell: el 29 de desembre.

Soparen un arròs amb tomàquet i en acabat marxaren a dormir. Al matí següent, l’Alex ja estava esmorzant a la cuina quan l’Acfred es despertà.

• Bon dia!-Exclamà l’Alex en veure al seu convidat.- Com has dormit avui?

• Molt bé!

• Doncs esmorza i vesteix-te que avui he quedat amb la teva ex per a interrogar-la al meu despatx.

• D’acord... Amb la meva ex, has dit?

• Sí. I hi parlaràs amb ella personalment. Jo estaré gravant la conversa a la “peixera”.

Esmorzà un suc de taronja i unes torrades amb melmelada de maduixa i un cop es vestí amb la roba habitual; una camisa i uns pantalons texans, l’Alex i ell eixiren de casa, baixaren al garatge i el detectiu Von Bachmeier engegà el seu cotxe.
Era un Mercedes-Benz blanc, que acabava de comprar feia una setmana. Arribaren els dos amics, en una hora, i mentre l’Alex desconectava l’alarma del local, ell observà el lloc on treballava el seu col·lega. Les parets de color blau, les taules de fusta de pi, les cadires vermelles i a la taula de l’Alex, hi havia una imatge on sortia ell casant-se amb la seva muller.
Minuts més tard, trucaren a la porta i l’Alex l’anà a obrir. Es tractava de la senyora Jakobsson, la principal sospitosa de moment. Ella, en veure l’Acfred, el saludà amb un somriure i va entrar en una saleta on el jove Balenyà l’interrogà durant dues hores gairebé.

• Bon dia, senyora Jakobsson.

• Bon dia, jove Balenyà. Que em coneix?

• Sí. Ets la meva ex.

• Comença ja l’interrogatori. No et suporto ni a tú ja que ets lleig, ni a la teva veu greu com la d’un llop.

• Tú també ets lletja. Si no és perquè estem investigant un cas, jo no t’hauria ni parlat.

• Quin cas?

• El cas Flensburg.

• Si. N’he sentit a parlar.

• Què va fer el dijous passat a les deu de la nit?

• Estava passejant amb el meu home pel riu. Vam sentir uns sorolls però no en vàrem fer cas. Tornarem cap a casa quan ja devien ser les onze.

• Té germanes?

• Sí, la menor es diu Judith Juliane. La gran, Brenda.

• I germans?

• No.

Es despediren i l’Alex aturà la grabadora. Un cop se n’hagué anat, buscaren l’adreça on vivia la senyoreta Judith Juliane Jakobsson i en saber que vivia a Flensburg, pujaren al cotxe de l’Alex per a anar-la a visitar.
Un majordom els atengué tot anunciant als cavallers que estava reunida amb una actriu nord-americana. Tot i això, pogueren fer-li algunes preguntes. Les típiques.

• Vaig estar al cinema amb la meva germana. Ella ho pot corroborar.

• Mercès per a atendre’ns. Sap a on viu?

• Sí, en un edifici d’una plaça que hi ha a prop d’aquí.

Sortiren i un cop estaren al carrer, preguntaren a un vianant on estava l’edifici on vivia la senyora Brenda Jakobsson. Foren guiats per un vell i pagaren els seus serveis. Pujaren en ascensor i trucaren a la porta. La Brenda, l’obrí i els va fer passar a la cuina perquè estava cuinant el dinar. Els va respondre negativament a la única pregunta que li varen fer i no contestaren el motiu pel qual li havien formulat...
Ja sabien qui era l’homicida. Només faltava una prova que els ajudes a demostrar-ho davant el jutge: les empremtes dactilars del punyal; l’arma que s’havia descuidat el culpable en sortir corrents desprès d’occir a una de tantes víctimes i sentir les sirenes d’un cotxe patrulla. Pujaren dalt el Mercedes, propietat de l’Alex, i anaren a visitar al forense Pere Salvador, l’altre amic que tenien en comú els dos vells coneguts (l’altre, el comissari Joan Martínez).
En Pere els confirmà les sospites. Es tractava, sens dubte, de la jove model i nova sospitosa principal, Judith Juliane Jakobsson. Demanaren al comissari de la bundespolizei Joan Martínez dos cotxes patrulla i una moto com a reforços i, aquella tarda dia 9 de juliol de 2018, arrestaren a la germana menor de l’ex de l’Acfred. Mentí a totes les preguntes formulades pel jutge tot i que les proves demostraven el contrari.
L’Alex oferí a l’Acfred Balenyà, un noi de trenta anys i nascut un dia menys que ell, si volia esdevenir el seu soci i per tant convertir-se en detectiu privat i l’Acfred acceptà encantat, deixant la seva actual vida car no estava casat.
La Sara li proposà casar-se altre cop amb ell i aquest, acceptà encantat. Es casaren un dissabte 14 de juliol però de l’any 2018.