AMISTAT A TÀRRACO

 Benvolguts lectors,

A mi m'agrada acabar bé les narracions, per aquest motiu, no us estranyeu si els protagonistes que tenen una estreta amistat en aquest conte des del primer moment, es besin al final de la història.

Espero que us agradi i disfruteu,

Phoenix of the Literature

AMISTAT A TÀRRACO

       El general de la quarta legió, anomenat pels seus soldats el Penques ja que a cada problema trobava una solució estrafolària, però de nom Amphion Severvs Titivs, estiuejava a Tàrraco tot i el seu origen romà.

Amanda, una dona de família patrícia, estava regant les flors del seu jardí mentre esperava que son pare la cridés per anar a dinar un ànec al forn amb arròs al curri i patates fregides acabades de fer i sa mare tornés de fer uns encàrrecs per a la família de l'emperador August.

Tornant cap a casa, Amphion s'aturà i l'observà durant uns instants; els precisos perquè Amanda el pogués veure i saludar. S'intercanviaren uns quants mots i el bell cavaller prosseguí el camí costerut cap a la vil·la on vivia.

En arribar al palauet, un criat eixí per a dur el cavall a l'estable i el pare del noi robust, que era l'enveja de totes les dames -inclosa la seva mare-, demanà al seu fill que entrés al despatx perquè volia parlar amb ell.

Fou conduit per un llarg passadís fins a una saleta i d'aquesta, giraren a mà dreta. Era una habitació ample i plena d'objectes de porcellana provinent de Sagunt. Es va treure la capa que duia posada amb l'uniforme i s'assegué en una cadira de vímet, davant del senyor Severvs Titivs, un comerciant de mobles que s'havia enriquit i servia a la família d'un important senador romà.

• T'he vist parlant amb aquella noia. Saps? M'ha semblat molt bona dona però no crec que ara et convingui una relació amorosa. Marxaràs cap a Egipte i si et passés alguna cosa, ella no ho suportaria... Entens el que et vull dir?
• Sí. Però és tan tendre i simpàtica, que qualsevol home estaria disposat a donar-ho tot per a ella!
• Val més que no parlis més amb ella ni li escriguis cap carta, tal i com vas fer amb les altres.
• Ni una simple amistat?
• Ni una simple amistat!-. Digué furiós tement que Amphion intentés conquerir el cor de la damisel·la.

Un criat entrà en aquell moment, tot excusant-se perquè el jove general de 25 anys, tenia visita.

Va sortir a rebre el foraster i resultà ser la noia que s'havia trobat feia mitja hora. La saludà, entrà a dins, es posà altre cop el mantell i sortí amb ella a passejar per la capital de la Tarraconense. 

Feia un sol esplèndid i el cel era nítid i clar. S'aturaren davant un comerç i compraren una bossa de pipes per a menjar-se-les tot contemplant les vistes que donaven a una mar en calma, sobrevolada per gavines que es deixaven dur pel vent.

Passaren unes hores quan el rellotge de sol que hi havia al fòrum, marcà les quatre de la tarda, temps en que els dos joves es despediren  car un esclau de Titivs comunicà al legionari que havia rebut una carta de Roma demanant que la legió capitanejada per ell, s'embarqués de seguida cap a Egipte.

Quedaren però, que s'escriurien telegrames durant el viatge i mantindrien, d'aquesta manera, el contacte i la fructífera amistat.

Cavalcà amb el seu cavall blanc, el qual tenia una crinera suau com els cabells de la jove que acabava de conèixer aquell matí, pel centre de la ciutat, dirigint-se cap a la seva llar.

Demanà a un servent que netegés en Kasius i l'alimentés mentre ell preparava l'equipatge i enviava a un espia de la seva escorta personal al campament romà avisant als seus soldats perquè es preparessin per a salpar.

***

Havien passat dues setmanes des que Amphion i Amanda s'havien conegut aquell matí de finals de juny. Estaven a mitjan juliol i encara no havia rebut cap carta d'ella fins que un matí, una òliba negre, aterrà al seu davant amb un pergamí enrotllat a la pota esquerre.

Era de la seva amiga, la qual li preguntava com li anava l'expedició.

S'acabà el vas de cava que havia encarregat a un dels mariners i demanà que no el molestessin perquè havia de fer una feina que requeria rigorosa tranquil·litat i paciència. Es retirà al seu dormitori i començà a escriure la resposta per a aquell missatge.

Va ser una poesia, escrita en el seu llatí de Roma i tot seguit escriví una resposta breu però concisa: " Ens hem de reunir quan torni". L'enrotllà amb un fil de color verd turquesa i el lligà amb una corda a la pota del seu colom.

Els dos ocells emprengueren el vol cap a Tàrraco i ell divisà un port i una ciutat en la llunyania. Per fi havien arribat a la destinació! El trajecte havia durat una setmana, amb tempestes i fortes ràfegues de vent que havien fet perillar la vida d'aquells soldats.

Pujà dalt del seu cavall i baixà de l'embarcació de guerra seguit pels seus legionaris que semblaven, de tant en tant, uns covards sense disciplina ni remei per a calmar-los.

Foren rebuts per la guàrdia del governador de la província i preguntaren el motiu pel qual els necessitaven urgentment.

• Orient s'està revoltant. És un desastre que només vostè i els seus homes podran aturar. Sinó, serà la fi de l'imperi.
• Qui és el cabdill que causa aquests maldecaps a aquesta bonica regió?
• El seu nom és Hanníbal. És nascut a Cartago i vol conquerir Hispània.
• No li prometo res, però farem el que puguem. Restem a la seva disposició i faci'ns cridar quan ens necessiti. Podria parlar amb el centurió del seu exèrcit?
• Precisament aquest és el problema. El centurió amb qui desitja parlar, és un dels revoltats que lluitava amb nosaltres. Li hem fet un judici i ara està en una cel·la a l'espera del que dictamini un tribunal militar.
• Pel que tinc entès, els governadors civils poden executar a militars si els encarregats de jutjar-lo no hi són. Per tant, vostè té la potestat de fer el que vulgui amb ell.
• D'acord. Gràcies.

Un decurió s'apropà al seu oficial i al polític amb qui estava parlant tot demanant què fer amb la legió romana  que capitanejava Amphion. Aquest li demanà que la portés a un hostal i s'hi establissin allà mentre acabava de parlar amb el governador.

No va caldre que s'ho fes repetir i finalment, els seus legionaris foren conduits cap al motel de més a prop.

Acabaren de parlar i es despediren. Amphion anà a dinar i un cop s'acabà les cuixes de porc senglar, cavalcà cap al campament militar situat als afores de la capital d'Egipte, desprès de fer la migdiada.

Aquell vespre s'adormí desprès de sopar, somniant en Amanda, tranquil perquè estava protegit pels seu fidel exèrcit d'infanteria.

Es despertà l'endemà, a trenc d'alba, es vestí amb l'uniforme desprès de dutxar-se a la cambra de bany comunitària i saludà als més matiners. Mentre esmorzaven les torrades amb pernil i formatge i les tasses de cervesa tèbia, la resta aparegué en un tancar i obrir d'ulls, preparats per al camí que els tocaria recórrer.

El trajecte durà cinc o sis dies, amb el mateix ritual: s'aturaven al cap de set hores per a dinar i vuit hores per a sopar i dormir en cases públiques de l'Imperi, repartides al llarg de la via que havien agafat.

Va rebre alguna carta de la seva família però cap de la seva estimada Amanda, tement el pitjor que li podia succeir: morir d'una pulmonia o per culpa de la picada d'algun escurçó o un escorpí.

Quan arribaren a Cartago i es reuniren amb la resta de l'exèrcit de l'Imperi Romà d'Orient, s'havia fet fosc i en la llunyania, descobrí que s'apropaven les dues aus que havien abandonat feia una setmana, la trirrem que havia sortit de Tàrraco.

Aquell cop sí que es tractava d'una carta de la princesa que havia conegut feia ja un mes, a finals de juny... Quan rebia un pergamí, una missiva o algun missatge d'ella explicant-li les seves confidències, ell li enviava la resposta i també li narrava les seves vivències i els seus secrets. Amb el pas del temps, malgrat la distància, s'havia enamorat bojament d'ella.
Alguns arquers del bàndol enemic, començaren a disparar fletxes incendiàries, la qual cosa volia dir que havia començat el conflicte bèl·lic on moririen milions de cartaginesos però també milers de romans, pares de família la majoria, més grans de 40 anys, voluntaris que havien estat membres de l'exèrcit i que actualment estaven retirats.

***

La quarta legió, combatia defensant l'honor i la reputació del seu imperi. Tot i que hi hagué alguns morts dins d'aquest reduït grup de la guarnició d'Aquari, el general continuava lluitant amb la seva gladius comprada per son pare en jurar aquell càrrec que li atribuïen, també, funcions polítiques.
Rius de sang i muntanyes de cadàvers, escampades per tot el camp de batalla, feien horroritzar les dones humils i els bebès dels habitants d'aquella ciutat en flames, regant les plantacions de blat amb les llàgrimes que lliscaven per aquells tristos ulls, plens de por per perdre la vida i la llibertat ja que havien escoltat les barbaritats que feien als esclaus quan els romans els dominaven i es convertien en els seus amos.
El cor li palpitava fortament. Sentí uns calfreds i es desmaià.

Es tornà a despertar en una de les tendes gràcies a les galledes d'aigua freda que li havia llançat l'infermer simpàtic que ara li prenia el pols.

• Una pujada de temperatura, eh?
• Sí, una pujada... I una baixada... 
• Ja està millor?
• Sí... Em trobo molt millor. Com estan els de la meva legió?
• Tenim alguns ferits, però cap mort. Hanníbal ha aconseguit fugir amb uns quants cartaginesos i està organitzant un exèrcit per a conquerir Hispània i després la Gàl·lia.
• Ja han avisat a l'emperador?
• Sí. Està tot fet. No es preocupi; descansi una estona i demà ja continuarà parlant.

Fou una nit moguda, però finalment arribà el jorn de la partida cap a Tàrraco. Quan de temps havia passat? Un mes? Dos mesos potser? No estava del tot segur però aquells dies havien estat mil·lennis  per a ell. Ara, per fi, es tornarien a retrobar.

Desprès d'haver aconseguit enderrocar les muralles i cremar la capital de l'Imperi Cartaginès, se sentia cofoi d'haver sobreviscut a aquell conflicte per tornar a veure a Amanda i per fi poder-li explicar el que sentia per a ella, amb cada mot precís per a poder-la convèncer que la seva relació d'amics, passés a ser alguna cosa més.

S'embarcaren cap a la península Ibèrica, esperant de no trobar cap vaixell pirata que els declarés l'abordatge, però els seus temors es compliren i al cap de dos dies, abans d'arribar al port d'on havien eixit en direcció a Egipte, uns pirates dispararen els seus canons apuntant cap a la flota romana.

Assaltaren la nau, saquejaren tot el que van poder i una mica més i segrestaren a alguns dels romans que tremolaven abans que Amphion pogués dir-los res i pactar per intentar salvar la vida dels seus homes.

Marxaren altre cop amb el vaixell en el que havien aparegut, navegant a tota vela cap a Sicília, mar endins.

El general de la quarta legió, els havia escoltat dir algunes paraules en grec i descobrí que es tractava del Qvintvs Rvfvs i alguns dels seus companys de fatigues. Hanníbal estava entre ells però la seva lentitud va causar el seu arrest i la victòria per part del general que comandava aquella escòria de soldats romans que no mostraven la seva fidelitat ni el seu respecte envers l'emperador August ni la capital de l'Imperi malgrat l'orgull que sentien cap al seu uniforme militar i la valentia que havien presentat en combat.

Varen veure el port de la ciutat d'estiueig dels senyors Severvs Titivs, i en tenir els peus a terra ferma, Amanda va córrer cap a Amphion per abraçar-lo i fer prometre a aquell noi enamoradís, que passés el que passés, mai se  separessin.

Va contestar afirmativament, admetent que la seva amistat perduraria en el pas dels segles i  la besà apassionadament als llavis, mentre el sol s'estava ponent per l'horitzó, tenyint de roig, les darreres onades de la tarda i les primeres de la nit.

Els seus respectius pares, estigueren d'acord en casar-los i així va ser com començà la llarga història d'amor entre els dos joves amants.