L’Ariel Berenguer i Montagut, un noi de quinze anys, alt i fort, de cabell castany i ulls negres, era fill d’una familia amb pocs recursos. Així que quan moriren, els seus pares, li deixaren com a herència una caseta, al vell mig d’un paisatge, que el formaven immensos prats verds, arbres habitats per ocells que cantorrejaven cada matí, a trenc d’alba i molt lluny, el mar.
El primer dia que s’instal·là, sabia que no estaria sol, perquè en entrar al menjador, hi havia un gat molt especial: era de color blau, tot ell, excepte els ulls, els quals eren grocs. S’hi acostumà molt ràpidament a viure solitàriament, però amb una bèstia que el seguia a tot arreu: a la cuina, al dormitori, al menjador i fins hi tot, al lavabo.
Un diumenge al matí, com cada dia, s’aixecà i baixà al poble per comprar menjar. Quan tornà, se li acudí una solució per a aquell gat tafaner, si és que se’n podia dir gat... El vendria al mercat i amb els diners que li donessin, viuria més tranquil·lament que mai. Seria un descans, no estar vigilat per un animal, estrany com ho era. El dilluns, era el millor dia per vendre’l.
De bon matí, el gat que s’olorava el futur que li esperava, s’escapà de casa, i corrents, marxà cap al bosc, on tenia tots els seus amics.
Amb ells, organitzà un parany per l’Ariel... Primerament, entrarien a la seva habitació. Un cop allí, l’atraparien amb una xarxa de pescador i se l’endurien a la vil·la per vendre’l. Finalment, habitarien la casa i tindrien un lloc on dormir i passar els següents anys. La tortuga, que era la més llesta, els avisà que correrien perill i que acabarien malament, però l’astúcia d’en Blauet (el gat) , que així és com se’l coneixia al bosc, va poder més. Entraren sense fer soroll a la cambra i esperaren que la tortuga Potagran, fes el senyal.
Aquesta, va fer-lo i el grupet d’animalets, encapçalat pel Blauet, començaren la tasca. Al cap de cinc minuts, un cop a dins de la xarxa, la lligaren a un pal i com una desfilada militar, el portaren cap al poble.
Una munió de gent, sortí al carrer, i s’extremí en pensar que cremarien a un de la seva espècie. De fet, aquests animalons, havien terroritzat als vilatans d’aquella contrada,
desprès d’haver condemnat, a milions de persones perquè no els deixaven en pau. Un cop al centre de la plaça Major, el subhastaren. En Blauet, n’era l’encarregat.
El primer dia que s’instal·là, sabia que no estaria sol, perquè en entrar al menjador, hi havia un gat molt especial: era de color blau, tot ell, excepte els ulls, els quals eren grocs. S’hi acostumà molt ràpidament a viure solitàriament, però amb una bèstia que el seguia a tot arreu: a la cuina, al dormitori, al menjador i fins hi tot, al lavabo.
Un diumenge al matí, com cada dia, s’aixecà i baixà al poble per comprar menjar. Quan tornà, se li acudí una solució per a aquell gat tafaner, si és que se’n podia dir gat... El vendria al mercat i amb els diners que li donessin, viuria més tranquil·lament que mai. Seria un descans, no estar vigilat per un animal, estrany com ho era. El dilluns, era el millor dia per vendre’l.
De bon matí, el gat que s’olorava el futur que li esperava, s’escapà de casa, i corrents, marxà cap al bosc, on tenia tots els seus amics.
Amb ells, organitzà un parany per l’Ariel... Primerament, entrarien a la seva habitació. Un cop allí, l’atraparien amb una xarxa de pescador i se l’endurien a la vil·la per vendre’l. Finalment, habitarien la casa i tindrien un lloc on dormir i passar els següents anys. La tortuga, que era la més llesta, els avisà que correrien perill i que acabarien malament, però l’astúcia d’en Blauet (el gat) , que així és com se’l coneixia al bosc, va poder més. Entraren sense fer soroll a la cambra i esperaren que la tortuga Potagran, fes el senyal.
Aquesta, va fer-lo i el grupet d’animalets, encapçalat pel Blauet, començaren la tasca. Al cap de cinc minuts, un cop a dins de la xarxa, la lligaren a un pal i com una desfilada militar, el portaren cap al poble.
Una munió de gent, sortí al carrer, i s’extremí en pensar que cremarien a un de la seva espècie. De fet, aquests animalons, havien terroritzat als vilatans d’aquella contrada,
desprès d’haver condemnat, a milions de persones perquè no els deixaven en pau. Un cop al centre de la plaça Major, el subhastaren. En Blauet, n’era l’encarregat.
Acabada la cerimònia, l’Ariel passà a ser l’esclau de l’alcalde Ramon.
Ja al llogarret, tendre i acollidor, al vell mig dels prats, la Potagran i en Blauet varen dir:
Ja al llogarret, tendre i acollidor, al vell mig dels prats, la Potagran i en Blauet varen dir:
- Un brindis per la nostra gesta i haver plantat, també la ginesta!
- Visca!-. Digué Potapetita, la filla de la tortuga més llesta del grup.
- Ens casarem!-anuncià en Blauet-.
- Visca els nuvis!-Cridaren tots-.
Ariel Berenguer i Montagut, s’ha escapat de la casa de l’alcalde i ha avisat al rei que volen revoltar-se uns quants contra l’Absolutisme...
Degut això, el monarca l’ha nomenat Baró de Marsella.
Era molt horrorós pels pobres animals de la vil·la, així que decidiren no parar fins fer-lo fora de la ciutat.
L’any 1818, el senyor Berenguer, desprès de 84 anys de vida, morí. La seva muller, l’Eulàlia i els seus tres fills: Josep, Gabriel i Aubin Ahern, ocuparen el seu lloc, i anaren a viure a la casa on tots els animalets estaven amagats.
Actualment, l’Aubin Ahern és el successor de l’Ariel (ara, car és mort, s’ha convertit en àngel), ocupant el càrrec atorgat pel monarca Alfons XIII d’Espanya i essent el millor escriptor de l’època.
El gat blau, és i serà el defensor dels animals de tots els boscos de Catalunya i protegeix la civilització humana amb creences demòcrates i republicanes.
Actualment, l’Aubin Ahern és el successor de l’Ariel (ara, car és mort, s’ha convertit en àngel), ocupant el càrrec atorgat pel monarca Alfons XIII d’Espanya i essent el millor escriptor de l’època.
El gat blau, és i serà el defensor dels animals de tots els boscos de Catalunya i protegeix la civilització humana amb creences demòcrates i republicanes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.