UN CAS EXCEPCIONAL

UN CAS EXCEPCIONAL

Era un dissabte al matí, molt fred per ser juliol.

Malgrat l’alarma del despertador electrònic, que no em deixava dormir, vaig continuar al llit tapat amb una pila de llençols que estaven arrugats.

A tres quarts de nou, un veí del segon pis, va demanar a la meva esposa, que em despertés, per ajudar-lo a esbrinar on havien anat a parar les claus dels seu lamborgini, gris metàl·lic, aparcat al carrer. Ella, tancà la porta desprès de dir-li que m’ho diria, un cop m’acabés el suculent esmorzar que havia preparat.

Entrà a l’habitació, i jo, com si res, vaig continuar dormint.

Feia una bona estona que l’Elisenda estava desperta. Suaument, amb les seves mans tendres com un núvol, m’acaricià la cara i a cau d’orella em digué:

• Ausiàs, ja són les nou. El senyor Olimp, m’ha demanat que l’ajudis a buscar les claus del seu cotxe.
• Quantes vegades li he dit que arregli les goteres del pàrquing que fa un mes varen aparèixer?
• Moltes. Però això és molt més important…  Ha de portar el seu fill Arnau, el qual no es troba bé, a l’hospital, i sense les claus no podrà.
• D’acord. Ara hi aniré.

Un cop dutxat i vestit, amb una simple camisa i uns pantalons texans, cordats gràcies al meu cinturó preferit, em dirigia cap a casa de l’Aloys. Ell, esperant-me a fora de casa seva, impacientment, em digué:

• Moltes gràcies, estava desesperat i com no savia a qui acudir,  per demanar ajuda, la meva muller m’ha suggerit que te la demanés a tú. Per cert, parlant d’ella… Saps que el seu pare va transir ahir?
• De res. No… Com va ser?
• Segons l’inspector que porta el cas, no sigué natural…
• A què et refereixes?
• Que el varen entuixegar.
• I qui ho va fer?
• Sembla, que les proves apunten a la germana de la meva dona, la Joana.
• Què en diu la Rosa, d’això?
• Si és cert, ni li parlarà més, i si és falç, la defensarà fins al final.
• Jo, he vingut per ajudar-te a buscar les maleïdes claus del teu preciós cotxe.
• Si, tens raó… Em sembla que deixarem aquest tema de banda i començarem a buscar-les.

Vàrem anar a l’últim lloc on les deixà. Com era evident, no les trobàrem allà.

Varen passar uns deu minuts, des de que havia arribat fins que començàrem a investigar, a on estaven amagades.

Decidí anar a buscar, l’Elisenda perquè ens ajudés, però en aquells precisos instants, donava el biberó al meu fill Àlex, un bebè pèl-roig i d’ulls castanys.

Ja m’estava posant nerviós, quan per l’escala, se sentí la veu d’algú desconegut que parlava amb el senyor Aloys.

Vaig treure el cap pel forat de l’escala i veient un home uniformat, no em vaig adonar del que tenia davant meu.

Eren les claus!

L’Olimp pujà acompanyat per l’inspector i el seu ajudant, el sergent Blàzquez. Aquest, era un home robust i alt, el qual havia sigut l’encarregat del cas de la meva anterior parella, la qual es va separar de mi quan estàvem a punt de tenir el primer fill, i ens aconsellà el senyor Blàzquez que avortéssim.

La filla d’aquest, l’Elisenda, estava soltera i des del primer cop que ens vàrem veure, ens enamoràrem completament.

El sergent i l’inspector, desprès de que l’Olimp hagués portat el seu fill a l’hospital i estigués amb la seva mare a casa, se l’endugueren a comissaria, perquè ell era el sospitós principal del crim del seu sogre.

Aquella, va ser l’última vegada que el vaig veure, durant al transcurs llarg, de la meua vida.