EL CAS CHARLES MANSON

EL CAS CHARLES MANSON

El 9 de juliol de 1967, Charles Manson quedava detingut per l’assassinat de Sharon Tate. Ell havia estat el causant de diversos homicidis d’entre els quals, hi havia el de la senyora Tate i motiu pel qual, el jutge havia decidit condemnar-lo a cadena perpètua a San Quentin.

--------

L’Arwyn Adam Atwood, estava assegut al seu despatx, repassant la mort d’aquest homicida tan horrorós que havia planejat i dut a terme milions de crims d’homes innocents que ho havien donat tot per a poder prosperar econòmicament tot i que havien a mort en la misèria més absoluta que hagueren conegut mai.

Era el fill del senyor Bateson, un intendent d’Scotland Yard que havia nascut a Glasgow. Es deia George John i era un home molt audaç i tossut en tots els àmbits de la seva vida. Sa mare, en canvi, era tímida però encantadora; esvelta i elegant que venia del llinatge noble més antic del Regne Unit… Els McMorrison. S’anomenava Lilybeth i era la comtessa d’Edinbourgh. Des que s’havia casat amb el senyor Bateson, la família d’en George havia aconseguit esdevenir una parentela de classe alta.

L’Arwyn i els seus pares, vivien al carrer Abbey Road de Londres. La seva casa era una casa petita però acollidora, la qual era el número 22.

Trucaren a la porta i l’Arwyn l’anà a obrir. Era un adolescent de cabell i ulls castany foscos, alt i fort que havia nascut el 24 de desembre de 2001. Tenia quinze anys i onze mesos i treballava pel senyor Aaron Austin Arthur Andrew Blairman com a detectiu privat. El senyor Blairman, tenia la seva mateixa edat però havia nascut uns dies abans que ell: el dia 22 de desembre de 2001. També tenia el cabell castany fosc però els seus ulls eren negres.

L’Aaron Arthur Blairman, era fill d’en George i la Lisa Blairman. En George Blairman era el carter de Winchester i sa mare, la secretària d’en George. Els senyors Blairman, vivien al carrer Fenchurch Street de Londres i la seva casa era de dos plantes (molt estreta però confortable a l’hivern).

La velleta que acabava de trucar al timbre, demanava ajuda ja que havien mort al seu marit, apunyalant-lo cruelment al llit, mentre dormien. No sabia qui era l’autor de l’homicidi però sospitava d’en Charles Manson ja que la bòfia l’havia deixat en llibertat i al cap de dos dies de deixar-lo en llibertat havien rebut una carta seva dient que si no pagaven 1.000.000£, els mataria aquella matinada inhumanament.

Acceptà l’encàrrec i un cop va agafar el seu contacte, quedà amb l’Aaron Blairman a casa de la senyora Jones.

Un cop estaren dins l’habitatge on vivia la Mary Jones, el guià cap al dormitori on havia trobat el cadàver del seu espòs i l’Arwyn començà a  investigar cada racó de la sala. Al cap de cinc minuts arribà en Blairman i l’interrogaren a la sala d’estar per a saber més informació sobre el misteri i així poder extreure’n les conclusions necessàries per a poder continuar amb les tasques detectivesques.

• A quina hora l’ha trobat?-. Preguntà l’Aaron Arthur Blairman a la senyora Jones.
• A les vuit i quart… Quan m’he despertat.
• Què ha fet quan ha vist que no reaccionava?
• He trucat a les autoritats però no m’han fet cas.
• Qui l’ha atès?
• L’intendent Bateson.

En acabar d’interrogar-la, els dos joves detectius s’encaminaren cap a la seu central d’Scotland Yard per a entrevistar-se amb el pare de l’Arwyn i explicar-li el cas en el qual es trobaven.

Estava massa ocupat en un altre problema com per atendre a dos nois amb imaginacions estrambòtiques, d’assassins en sèrie alliberats, assassinant a una parella de vells durant la tercera nit que ha estat fora de San Quentin i altres tipus de relats que per a un policia com ell, no tenien alguna cosa d’especial.

Veient la negativa d’atendre’ls, l’Aaron Blairman decidí actuar per la seva banda. Quedaren aquella nit per a parar-li un parany i poder capturar-lo.

Les pistes que havien recollit durant aquell llarg i dur jorn, tenien les empremtes d’en Charles manson i l’autòpsia del forense que li havia fet al senyor Jones apuntaven a un apunyalament causat feia ja unes 24 hores per en Manson ja que el ganivet hi havia restes de les seves marques dactilars. Tenien les proves suficients per a detenir-lo.

Aquella nit, plovia molt fort. Era una vesprada de boira i vent. S’amagaren rere uns arbusts que hi havia molt a prop de la fossana on la vella Jones havia quedat amb l’homicida i s’esperaren a que actués per a poder-lo aturar.

No va aparèixer per allí fins que no hagueren passat les dotze de la nit. En Charles anava armat amb una destral ensangonada; car havia mort a un altre parella de pobres avis que vivien a Sunderland i que encara la policia no havia aconseguit descobrir l’autor que ho havia fet. S’apropà sigilosament per a no ser descobert i en breu es va treure la caputxa que portava posada per a que na Mary Jones pogués veure la cara de l’assassí que havia mort a son marit i que ara es disposava a matar-la salvatgement.  Ho va fer sense deixar que la pobre dona pogués demanar ajut.

L’Aaron Blairman, en veure que no cridava, sortí del seu amagatall i entrà al cementiri on havia succeït el quart homicidi en dos dies. Ho tenien tot planejat ja que el fill dels Blairman, havia avisat a tots els de la colla -en Peter i l’Anne Smith, en Johann Sebastian Miller, en Pete Woodgate, en Martin i en Derek Donaldson i d’altres que simplement, no eren col·legues dels dos joves investigadors però que s’havien ofert per a participar en l’arrest-.

El jove Bateson i la resta, eixiren darrere seu i un cop l’hagueren rodejat -no tenint escapatòria possible-, trucaren a la comissaria on el pare de l’Arwyn estava fent el torn de nit que li tocava, perquè anés a tancar l’operació policial.

Aparegueren al cap d’uns minuts, dos cotxes de policia i una moto (conduïda per en George John Bateson), que anaven en direcció a on estaven per a poder-lo agafar i endur-se’l detingut oficialment. Així es com acabava aquell cas que havien començat l’Arwyn Bateson i l’Aaron Arthur Blairman.