EL MISTERI DELS GLOBUS DE COLORS

EL MISTERI DELS GLOBUS DE COLORS

La família Puigverd vivia en un mas, molt a prop de Barcelona -a uns quinze quilòmetres-. Era un casalot antic; d’uns quatre o cinc segles d’antiguitat que l’havien reconstruït feia un parell d’anys. Tot i que l’havien reformat, encara la fusta dels esglaons grinyolava quan un pujava les escales i això feia més tètrica la situació.

Com cada dia, el senyor Puigverd tornà de treballar a les nou del vespre. Caminava per aquell boscatge prop de la masia, quan sentí uns trets -molt a prop d’allí-. Es va apropar i va veure el seu fill Joan, regalimava sang del ventre.

Demanà ajudà però ningú el sentí. Acabava de perdre el seu tresor que fins feia poc, l’havia ajudat a continuar vivint però ara només pensava en suicidar-se de la pitjor manera possible -amb un ganivet i tallar-se el coll; o si més no, disparar-se un tret al cervell i acabar ràpidament amb la seua vida-.

Molt a prop d’allí, l’assassí estava veient rere els arbustos, com en Pere Puigverd -un senyor de cinquanta anys, el qual li devia molts diners-, estava pensant què fer ara. Agafà el trabuc i apuntà cap a l’occípit del vell Pere… Així quan menys s’ho esperés, acabaria amb el seu rival.

Trigà uns minuts però ho aconseguí. Així acabava la seua curta trajectòria com a ésser humà al planeta Terra.

--------

A trenc d’alba, veient que encara no havien arribat pare i fill, la senyora Puigverd trucà als mossos d’esquadra per a denunciar les desaparicions del seu marit i el seu plançó.

Degut la negativa de l’inspector que l’atengué, decidí recórrer la ciutat comtal en busca d’un detectiu privat que l’ajudés a cercar-los. Al cap i a la fi, ells també estaven associats a la bòfia i potser es posarien al seu servei…

Unes hores més tard, quan ja li quedava un últim bufet d’investigadors per a visitar es trobà amb un adolescent de disset anys que li preguntà què li passava. Ella respongué amb veu amable:

• No pateixi, jove… estic buscant ajuda per a poder cercar els meus pobres espòs i fill.
• Doncs aquí em té. Sóc un jove detectiu privat que visc al barri de Gràcia i em dic Abraham Àngel Armel Bruguera; però tots em diuen Abraham Bruguera. Sóc nascut el 28 de desembre de 2000 i a mi m’agrada molt investigar aquest tipus de casos. Li fa res que l’acompanyi a casa, bella dona i que m’expliqui mentre ens bevem unes tasses de xocolata desfeta, el que ha passat des del principi?
• Sí, senyor Bruguera. Sóc la senyora Puigverd i visc a les afores de Barcelona.

Caminaren un parell d’hores fins arribar a un camí de terra que passava just per sota de la via del tren. A banda i banda del sender que pujava al pujol més proper a la capital catalana, hi havia males herbes que dificultaven el trànsit de bicicletes i vehicles motoritzats.

Arribaren a un trencall i l’agafaren. Tot seguit abans d’arribar al boscam on la nit anterior els dos senyors Puigverd -Joan i Pere- havien mort a causa d’un assassí que era el més buscat del continent europeu, toparen amb una barraca que estava abandonada. A uns deu minuts d’aquesta, se situava el vell mas on el llinatge Puigverd havia viscut fins ara.

L’Anna Enyorança -que així és com es deia la senyora Puigverd-, obrí la porta i el va conduir per un passadís fins a la sala d’estar.

Posaren els abrics al penja-robes del rebedor i l’Anna li serví una tassa de te acabada de sortir del foc. S’assegué al sofà de cuir que hi havia just al davant del televisor i començaren a parlar sobre l’estrany cas.

S’estava fent fosc i encara no havien acabat de xerrar, quan en la llunyania se sentiren uns trets i al cap de poca estona, aparegueren un grapat de globus de colors.

L’Abraham Bruguera eixí de la masia i corregué cap al lloc d’on provenien els trets. Mentrestant, l’Anna posà la ràdio per escoltar les notícies i sentí una de molt estranya que li interessà: “Es busquen les persones que han llançat els globus. El president de la República ha prohibit el llançament de globus de colors perquè poden contaminar el medi ambient. El qui els atrapi, rebrà 10.000€ com a recompensa”.

En acabar de dir açò, sentí que trucaven a la porta i l’anà a obrir. Era un noi de quinze anys que parlava en un accent anglès a la perfecció i tenia el cabell i els ulls castany foscos; era alt i fort i vestia pantalons texans, camisa, corbata de llaç, americana i sabates de color negre.

• Bona nit tingui, senyora! Em dic Andrew Atwood Barrow i visc a Londres. Sóc nascut el 30 de desembre de 2001 i sóc un detectiu privat que treballa per Scotland Yard. Sóc amic del senyor Bruguera, car som socis, i ja fa unes hores que el busco perquè a la una menys cinc m’ha demanat ajuda per investigar un cas de màxima urgència. Sap on el puc trobar?
• Passi. Fa un moment que a sortit però tornarà de seguida. Li serviré una tassa de cafè amb llet i unes galetes de mantega, de mentres. Segur que li agradaran, detectiu Barrow.
• Oh my god! Moltes gràcies però estic bé. Seuré al sofà de la saleta d’estar mentre l’Abraham torna.

Vint minuts més tard, l’Abraham tornava a ésser allà; a casa de la senyora Puigverd i s’alegrava de veure al seu col·lega Barrow.

Continuaren l’interrogatori i quan varen haver marxat, l’Anna Enyorança pujà a la seva habitació on s’adormí fins al matí següent.

Mentre l’Abraham acompanyava a l’Atwood cap al seu hotel, li explicà el que li havia passat.

• Estimat Atwood. La senyora Puigverd me l’he trobada anant cap a casa meva i l’he trobat massa trista per a ser una dona de bellesa incalculable. M’he ofert per ajudar-la a descobrir què ha passat amb el seu marit i el seu fill. Aquest era el cas que et parlava aquest matí.
• Ah. Thanks for your explain because when you called me this afternoon, I don’t understood what happening in the case that you’ve been involved. (Gràcies per la teva explicació perquè quan tu m’has trucat aquest migdia, no he entès què passava en el cas en que t’havies involucrat.).
• Cap problema. Demà al matí començarem a investigar.

Al matí següent, tornaren a casa de la senyora Enyorança i li demanaren que els acompanyés al lloc del suposat homicidi -ja que creien que els havien assassinat-.

Anaven armats amb dos revòlvers -un per a cada un- per si de cas es trobaven en perill, que poguessin protegir-se i no rebre cap dany mortal.

S’internaren al bosc i uns instants després, l’Atwood descobrí alguna cosa que sobreeixia d’un fullatge marronenc ja que era plena tardor i les fulles queien dels arbres.

Varen destapar allò i l’Anna descobrí amb horror que es tractaven dels cadàvers del seu espòs i el seu pobre fill.

L’Abraham Bruguera, trucà a la policia i uns minuts més tard, un cotxe patrulla arribava al lloc on es trobaven. Se’ls endugueren a la clínica forense per a fer l’autòpsia i unes setmanes més tard, l’Abraham i l’Atwood varen rebre les esgarrifoses notícies que sospitaven: la mort havia estat causada per una bala de trabuc i les empremtes de l’arma homicida corresponien al senyor Edwin Lehner. La bundespolizei i concretament el sergent Derek Schell, juntament amb el tinent Alexander Ansgar Bachmann i el comissari Lewis Koch, l’estaven buscant per haver comès dos-cents homicidis i segrests dels fills dels alts càrrec del govern.

Es posaren en marxa de seguida, per detenir-lo i portar-lo davant la justícia catalana de decidiria què fer amb ell.

L’Andrew Atwood deduí que els globus de colors portaven una càmera dins i gràcies a açò, descobririen qui havia causat els trets de la nit en que l’Abraham parlava amb la senyora Puigverd amb la conseqüència d’haver mort a un tercer home que rondava els vuitanta anys i vivia a la platja de la Barceloneta.

Així doncs si els ajudaven a culpabilitzar l’assassí, podrien salvar-se de la multa que els havien posat als llançadors de globus.

Així va ser com el dia 28 de novembre de 2017, atrapaven l’homicida dels tres homes morts en dos dies, a terres catalanes.

La presidenta de Catalunya els atorgà la quantitat mencionada ja feia dos nits per la ràdio i els tiradors de globus que havien estat condemnats a pagar 1.000€ de multa, els varen absoldre i els donaren tots els honors que els corresponia a cada un d’ells.