LA MASIA ABANDONADA

LA MASIA ABANDONADA

Aquella nit de primavera, vam quedar a casa meva per fer una expedició cap al Nord d’Europa.

Sóc l’Arnau De Barceló Martínez, tinc quinze anys i vaig néixer el dia 22 de desembre de 2001.

En Joan Matagalls, va arribar el primer de tots, amb una motxilla d’excursionista dins la qual hi tenia el mòbil entre d’altres coses. Tot seguit els germans Sanchís, és a dir, en Pere i l’Alba Sanchís. L’últim de tots fou en Pere Urpesllargues. Menys l’Alba, tots els expedicionistes teníem  gairebé la mateixa edat. Uns més i els altres menys.

Sortirem de Sant Pedor de Guardiola, vora les deu de la nit. Amb les bicicletes anàvem més lleugers que caminant. Havíem sopat a casa nostra per evitar perdre un temps indispensable per a creuar la frontera francoespanyola, abans d’aquell diumenge. Estàvem a divendres i anant a aquell ritme, la creuaríem, abans fins hi tot.

Vam parar a mig camí, entre Berga i La Cerdanya. Prop d’allí, trobàrem una masia mitj en ruïnes, ja que estava abandonada.

Descansàrem fins les set del matí de dissabte, hora en la qual, desprès de despertar-nos, vàrem decidir que ens hi quedaríem a viure-hi.

Ens varem repartir les tasques… En Joan aniria a buscar pedres, el Pere i l’Alba Sanchís, baixarien al poble a buscar una mica de ciment per així posar-les i arreglar el teulat, en Pere Urpesllargues li tocà anar a comprar aliments per a una setmana de moment i a mi, quedar-me escrivint com anaven els nostres avenços vivint comunitàriament i alhora independentment.

La meva novia Mar Granollers, que tenia la mateixa edat, em trucà pel mòbil per preguntar-me on quedàvem aquella tarda. Li vaig dir que ens trobaríem a Berga, el lloc més proper d’on ens havíem instal·lat i li’n va semblar bé, la proposta.

Ella vivia a uns quants quilòmetres, no gaire més lluny.

Mentres esperava que fos la hora que havíem quedat, vaig fer la migdiada, desprès d’haver menjat un bon plat d’arròs bullit.

Berga, era una ciutat de 16.175 habitants, no molt més gran que Vilafranca del Penedès. Era la capital del Berguedà i l’alcalde era en Ramon Puig, avantpassat llunyà de la meva família.

La vaig reconèixer fàcilment i anàrem junts, cap a casa dels seus avis. Era una llar humil i freda, però tendre i acollidora, de tres dormitoris, una cuina, un bany, un menjador i una sala d’estar. A la part del darrere, se situava el jardí guarnit amb jesamins, ginesta, rosers, jacints, bogambílies i groselles.

Em va guiar cap a la seva habitació, situada al pis de dalt. Com no hi havia ningú a la casa, car els seus avis havien marxat de viatge amb el centre de dia de la vila, tancà la porta amb pany i clau i xerrarem una bona estona.

Vaig proposar-li de viure-hi a la masia amb nosaltres i em va explicar que hi estava d’acord.

Al cap de mitja hora, ens vam començar a petonejar. En conseqüència d’aquest fet, vam cardar amb condó, fins que els dos, vàrem arribar a l’èxtasis total.

Va ser una sensació agradable, dolça, relaxant, fruit del nostre amor mutu que havia brollat dels nostres cors.

En acabar la penetració, va acompanyar-me cap a la porta per on, hores abans, havíem entrat.

Desprès de despedir-nos, vaig agafar la bicicleta i vaig tornar cap a la construcció abandonada on estàvem instal·lats.

La Mar em va seguir tota l’estona sense dir ni piu fins al trencall de la carretera que duia cap a la casa abandonada. Mentre conduíem les nostres bicicletes pel caminal, em va dir amb veu alta i clara.

• Falta poc, Arnau?

No vaig contestar. Estava ocupat, pensant en el que havíem fet anteriorment.

En arribar, en Pere i l’Alba Sanchís, encara estaven arreglant la teulada i en Joan Matagalls, la porta d’entrada de la casa de camp que trobàrem la nit anterior.

La Mar, estava impacient per veure el pis superior on estaven les quatre habitacions amb els cinc llits repartits de la següent manera: el dormitori dels germans Sanchís, tenia dos llits (un per a cada un); l’habitació d’en Pere Urpesllargues, en tenia un; el d’en Joan Matagalls, també en tenia un i el meu era un llit de matrimoni, al costat del qual hi havia un escriptori i al davant un armari on hi desava les meves coses personals com ara la llibreta.

Aquella nit, desprès de sopar, la Mar i jo vam deixar-los jugant a cartes al menjador i ens dirigirem desprès de rentar-nos les dents, a la nostra habitació.

Encara que estàvem cansats de l’èxtasis que havíem tingut aquella tarda, vàrem fornicar fins que ens adormirem. Aquesta vegada sense protecció.

Al matí següent, la vaig trobar al lavabo fent-se la prova de la regla, per comprovar si s’havia quedat embarassada. La resposta va ser afirmativa.

• Com li posarem?
• Arkan Joan.
• Bon nom.

Visitarem al capellà de la catedral de Berga i aquest, ens casà sense cap problema.

Per fi, havíem contragut núpcies.

Desprès d’anar a veure el reverent Antoni, a l’hora de dinar, trucaren a la porta. Eren els pares d’en Pere Urpesllargues, els quals el venien a buscar perquè tenia partit de bàsquet.

Un cop se’n van haver anat, anàrem a caçar ocells al pujol de més proximitat per a cuinar-los aquella nit.

Quan es va haver acabat el partit de bàsquet, l’Urpesllargues tornà al llogarret on ens havíem quedat còmodament.

La placa del porxo de l’entrada hi posàrem un rètol de metall amb lletres pintades de color vermell que posava: “LA MASIA ABANDONADA”. Aquest va ser el nom que li posàrem a la nostra estimada masia.

Al cap de nou mesos, el dia 22 de desembre de 2017, naixia el nostre fill Arkan Joan, conegut amb el nom d’Arkan De Barceló, cada novel·la publicada per ell, en un futur remot.

Érem, estem i estarem feliços, nosaltres dos.

Pel que fa als habitants de “LA MASIA ABANDONADA”, vàrem viure fins que l’home trepitjà el planeta Urà, és a dir, molts anys, vivint aventures com aquella, de la qual, encara ara me n’enrrecordo de tot.