UN ESPIA CATALÀ

UN ESPIA CATALÀ

L’Àlex De Ballester Martín, era un noi de quinze anys nascut el dia 22 de desembre de 2001, a Sant Cugat Sesgarriges, un poble situat a la comarca de l’Alt Penedès.

Fill d’en Jordi De Ballester, el qual era un espia català, que en temps de la guerra freda, s’havia hagut d’exiliar al Camerun, convivint amb la seva esposa Llúcia Martín, envoltat de tribus indígenes que tenien bon cor, ell, l’Àlex, desprès d’acabar l’ESO amb una nota mitja de 6, entrà al Batxillerat humanístic i ho compaginà amb la feina d’espia, igual que el seu pare Jordi.

Volia ser escriptor i professor de català en un institut de secundària i batxillerat, per això, havia de fer filologia catalana al cap de dos anys en acabar el batxillerat.

Tot li sortia com volia. Tenia cinc amics i tots ells li feien costat en els moments més difícils. Es deien Pere i Alba Sanchís Viamel, Joan Mataoques Garcianem, Ariadna Luquestorm Lopeziganga i Pere Urpiometro Mantersín. Tots ells eren col·legues d’infància, que els conegué de mica en mica fins a tenir-ne cinc que no el defraudaven mai.

El cas és, que aquell 18 d’agost de 2017, el cap de l’Agència Catalana d’Espies, li va ordenar que anés a Nova York per parlar amb la C.I.A i resoldre un afer institucional, que els presidents dels dos països, no podien aclarir.

Son pare, s’oferí per acompanyar-lo, ja que ell hi havia estat més d’un cop i sabia de contactes de confiança amb els quals, havia mantingut una relació d’amistat mútua.

De seguida que ho va saber, hi va estar d’acord i mentre ell preparava les maletes, l’Àlex trucà a un taxi perquè els portés a l’aeroport.

No va arribar a l’hora, ans el contrari, sí que va arribar al lloc i al temps acordat anteriorment.

Deixaren enrere la caseta on vivien, amb un paisatge plujós. El viatge va ser llarg però còmode.

Un cop van ser a l’avió que els duria a la ciutat més perillosa dels Estats Units, connectaren els mòbils a l’endoll perquè es carreguessin i anaren a la sala cinematogràfica on els posaren una pel·lícula per distreure’ls.

El vol fou llarg però agradable i no s’adonaren que ja estaven volant el continent americà fins que el pilot el ho anuncià per megafonia.

Aterraren el 19 d’agost a les vuit del matí i com estaven cansats, es dirigiren a l’hotel per passar el dia allà.

Al matí següent a les deu del matí, anaren cap a l’embaixada catalana als Estats Units per segellar els passaports. Un cop el varen tenir a punt per viatjar pels E.U.A, es toparen pel carrer amb un home, conegut del seu pare i els acompanyà amablement cap a la seu de la C.I.A, a l’estat de Nova York.

Allà es reuniren amb John Smithson, el fill del pintor (creador del Land Art) Robert Smithson, on li explicaren tota la missió encarregada per l’Antoni Puig.

Quan acabaren d’explicar-li, aquest contestà amb veu pensarosa:

• Mmmm… Sembla que no va entendre el missatge que li vaig enviar ja fa un mes i mig.
• A nosaltres ens han enviat aquí per parlar amb vostè, senyor Smithson.
• Em sembla perfecte, però jo no us necessito.
• Doncs no podem tornar fins d’aquí a una setmana… Que farem durant aquest temps?
• A Los Angeles, tinc un company que us podria ajudar a resoldre aquest problema. Si voleu, us puc donar els bitllets de tren cap allà i així podreu aclarir-ho allà.
• Moltes gràcies per tot, senyor Smithson.
• Aquí els teniu. De res.

Varem agafar el tren cap a Los Angeles, aquell mateix dia. Per aquest motiu, vam fer altre cop l’equipatge.

De camí cap a l’estat de Califòrnia, mon pare va parlar amb l’agència de viatges perquè ens canviés l’origen del vol de tornada i ho posessin a Los Angeles.

Un cop hi vam ser, anàrem amb les nostres maletes cap a la seu de la C.I.A, a Califòrnia i l’Arthur Conan Hollywood ens portà cap al seu despatx. El senyor Hollywood, era un home alt, de cabell ros i ulls verd clar. Fou molt amable amb nosaltres i nosaltres també amb ell.

En Jordi parlà amb ell, ans al contrari que a Nova York, lloc en el qual vaig ser jo qui va parlar amb l’Smithson.

L’assumpte anava com la seda. Mentre en Jordi i l’Arthur xerraven sobre l’enigma que ens envoltava a tots tres espies, jo vaig asseure’m en un racó de la sala d’espera i vaig veure un got de cafè.

Estava amarg però em va escalfar tot el cos car el  tenia fred.

El meu pare i sir Hollywood, sortiren al cap d’uns minuts i junts, agafarem el seu cotxe jaguar de color blanc, amb el qual ens dirigírem cap a un lloc fosc on se situava el túnel subterrani per on s’anava cap a l’edifici propietat del KGB.

Es tractava de robar uns papers molt importants tant per la República Democràtica de Catalunya com pels Estats Units i els seus respectius membres. Estava en joc, la vida de milions de ciutadans, la qual cosa volia dir esclatar la Tercera Guerra Mundial.

Sort que els tres ho aturàrem i aconseguirem robar-los.

Un cop varem agafar-los, posàrem una bomba al soterrani del bloc d’oficines del KGB i un cop programada, vam fugir per on havíem vingut.

L’edifici va saltar pels aires i la televisió estatal ho va retransmetre en directe.

Dos dies desprès, en Jordi i jo, vam tornar a casa i jo vaig quedar amb la meva novia Mar Granados Carpe-Diem, on a casa seva, vam cardar tot el dia. Els seus pares no hi eren.

Quan la ràdio va anunciar que hi havia una expedició per colonitzar el planeta Mart i el primer en oferir-se seria el monarca d’allà, La Mar i jo vam apuntar-nos-hi i en dos mesos, la llista estava complerta.

Com vam ser els primers, ens coronaren reis del planeta vermell.

Allí, en una cerimònia formal, ens va casar un capellà japonès i ens van construir un palau.

Els meus amics, foren nombrats capitans generals de l’Exèrcit Marcià.

Els nostres noms de pila varen ser Aligador 23, Capricorn 18 (el meu) i Sagitari 9.

Vam viure feliços durant molts anys, vivint aventures estrafolàries i no tant!