LA FI DEL DOCTOR O’BRIEN
L’Aodhan O’Brien tornava seriós de l’escola, per l’horrorós examen de matemàtiques que havia fet.
Era fill del doctor Kieran O’Brien, un home jove, d’uns quaranta anys d’edat, de cabell negre com el carbó i d’un metre i vuitanta centímetres.
I és que no se’l podia considerar un dels més brillants matemàtics del planeta, perquè pel que n’havia sentit a dir el seu pare, començava l’últim curs de l’educació secundària, amb dos cincs justets, en aquesta assignatura.
El càstig que li esperava, era considerablement molt espectacular per a un nen de la seva edat… Li traurien el mòbil durant una setmana i si continuava traient més notes esgarrifoses com aquestes en l’assignatura més important dels estudis, o així ho creien els pares del noi, no el veuria fins passats els divuit anys, edat en la qual, ja es considerava que un nen passava a ser adult.
Continuà concentrat en el que li esperaria quan arribés a casa, aquella tarda.
Tot entrant al jardí de la seva dolça llar, pel caminet de terra que es desviava del camí cap al cementiri d’Stratford-upon-Avon, no es fixà que hi havia una carta per a ell, a la bústia situada a la part dreta de la tanca del jardí.
Un cop a l’interior, deixà la motxilla on portava el material escolar d’aquell dia, i anà cap a la cuina, tot famèlic.
Per dinar, li esperava un plat de salsitxes, amb un ou fregit i un grapat de patates rosses.
S’acabà el suculent àpat i es dirigí a la seva habitació per fer els deures.
A les cinc menys deu, l’Andrew McBlues, un amic d’escola, trucà a la porta per anar a jugar a bàsquet. Aquest li contestà que tenia molts deures i no podia sortir.
Quan els acabà, ja a l’hora de sopar, tots a taula, anuncià als seus pares que havia aprovat amb un suficient, l’examen de mates.
El seu pare li demanà el telèfon i el castigà sense sopar i llegir.
Aquella nit, mentre tothom dormia, la seva mare Marie, baixà a la cuina i agafà una escopeta, sortint de cacera.
Havien anunciat per la ràdio, durant el matí, que aquell vespre hi hauria una caça col·lectiva per atrapar a un porc senglar que havia arrasat el conrreu d’aquell any.
Quan es despertaren, pare i fill, adonant-se que no estava guardada l’arma de la familia, varen sortir de casa, en busca de la mare de l’Aodhan.
Aquell, va ser l’últim dia que vaig veure el meu pare.
Buscant la Marie, el meu progenitor, es va perdre pel bosc, i com no tenia telèfon, pel càstig que òbviament em mereixia, no el vaig poder localitzar i em convertí, en un orfe de pares.
FI!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.