EL SEGREST DE L'ANDREU BELLPRAT

EL SEGREST DE L'ANDREU BELLPRAT

L’Andreu Bellprat era a la seva habitació, llegint l’últim llibre que havia agafat a la biblioteca de la seva població -Pacs del Penedès-.

Tenia quinze anys ja que havia nascut el 26 de desembre de 2001, el cabell castany fosc, un bigoti negre, ulls de color mel. Era un noi alt i fort, que provenia de la família més fetillera de Catalunya; els Bellprat.

Sa mare, era d’ascendència basca -car el seu cognom era Montoya-. Era estudiant de batxillerat perquè volia ser escriptor de gran.

Son pare, en canvi, era un fill d’un noble català -el qual havia estat el Marquès de Monistrol- i del llinatge bruixesc més antic de Catalunya.

Devien ser les cinc de la tarda quan algú trucà a la porta de la casa senyorial dels Bellprat. L’Andreu, baixà a obrir i de cop, dos homes encaputxats es tiraren sobre ell i el posaren dins d’un sac de cuir.

Uns instants després el vehicle començà a rodar pel camí principal, cap a l’eixida de la població.

Anaven molt ràpid… Per açò, l’Andreu intuí que devien haver entrat a l’autopista -però no sabia la direcció que portaven-.

Quan s’acostumà a la foscor, va veure que estava dins el porta-equipatges i que l’havien alliberat de la bossa marró on l’hagueren ficat uns minuts abans de marxar de casa seva.

Poc desprès, va poder veure per una de les finestres, un rètol que anunciava el desviament cap a l’Aragó. La furgoneta, girà cap al trencall i continuà avançant a grans velocitats fins a desaparèixer entre la munió de cotxes que es dirigien cap a Saragossa o Madrid.

------------------

Eren les quatre de la matinada el seu fill Andreu encara no havia aparegut. Els mossos d’esquadra i els espies del marquès de Monistrol, encara no tenien cap rastre d’ell, fins que en Jordi -el pare de l’Andreu-, no va rebre la trucada que tant esperava; de son al·lot.

• Pare, m’han segrestat i tancat en una masia prop de Cuenca. Estic bé, però us demanaran un rescat… No els doneu res, ja que és una trampa per a poder quedar-se la fortuna familiar. Podeu compartir la informació amb la bòfia.
• D’acord fill. Cuida’t. Petons dels teus pares i de la teva gateta, l’Amorosa.

En penjar, el segrestador més vell, obrí la porta i entrà acompanyat d’una serp que feia més o menys uns dos metres de longitud.

Tornà a cessar la porta; amb clau i tot seguit començà a ploure.

Llamps i trons, queien eixordadors a tort i a dret.

El llefiscós rèptil que havia dut un dels violents delinqüents que havia planejat la captura de l’última parentela de mags; que quedaven a Catalunya, es tractava d’una boa de l’Amazones que estava molt famèlica -car no havia menjat res fins que no la deixaren en llibertat en aquella improvisada alcova on l’havien tancat-, doncs tenia ganes de devorar-lo fins que no en quedés cap resta de l’Andreu.

Va rebre un missatge del seu pare i en llegir-lo, va contestar que hi havia una serp que se’l volia cruspir i que fessin alguna cosa per a ell.

A Barcelona, havien quedat amb en Jordi Bellprat -el marquès de Monistrol-, que sortirien aquella nit, a les 8 del vespre per dirigir-se cap a Getafe i salvar-lo.

Al matí següent, se sentiren unes sirenes de vehicles de policia que arribaven del nord est d’Espanya, al casalot més abandonat que poguessin haver vist mai de la seva eterna vida. S’armaren amb revòlvers i fusells i es posaren armilles antibales per a preparar-se per la irrupció que durien a terme en aquelles hores intempestives de la matinada.

Devien ser les cinc, quan l’intendent Jaume Fernàndez ordenà als homes de tots dos grups d’agents judicials que s’internéssin i assaltessin al mas on el fill del marquès de Monistrol, estava tancat.

Deteniren als culpables i alliberaren a l’Andreu Bellprat -el qual estava a punt de ser la sucolent víctima de la boa constrictor d’aquell plujós jorn de l’últim dia d’octubre de 2017-. Estava massa espantat per a poder reaccionar en veure la seva estimada Amorosa.

Tots els seus amics -inclosos en Pere Pau Sants i en Joan Josep Martínez-Llobet- i els seus parents, estaven veient la heroïcitat de les autoritats catalanes, davant d’aquell segrest que havia ordenat fer-lo el monstre més temible de tots: l’Article 155; un monstre invisible que només sortia i encara ara surt, la nit de Tots Sants.