UNA NIT TÍPICA DE HALLOWEEN

UNA NIT TÍPICA DE HALLOWEEN

Estaven reunits, al voltant d’una foguera, un grup d’adolescents llegint històries de por.

Tots tenien una cosa en comú: anaven disfressats de bruixes i vampirs per a celebrar la nit de tots sants de la manera més terrorífica que pogués ser.

A les dotze, quan només quedaven quatre gats, va passar una escena de por de la qual -mai- l’oblidarien del tot.

Una ombra, aparegué en la llunyania que tenia la forma d’una carabassa gegant que anava amb una carota d’horror. La seguien un exèrcit d’homes llop i de basiliscs llefiscosos que anaven armats amb els seus ullals verinosos de dalt a baix i de dreta a esquerra.

Plovia a bots i barrals i la lluna era nova.

Pel cel, voleiaven dracs ferotges, preparats per a socarrimar al grup reduït de nois i una bruixa que anava amb escombra voladora, llançant a tort i a dret, encanteris per a millorar el pànic que sentien els nens inofensius que estaven allà -passant-s’ho bé-.

Al cap d’uns minuts, un d’ells digué amb veu temorosa:

• Hauríem d’actuar. Hi ha…

Però no acabà la frase perquè un dels homes llop que hi havia per aquelles rodalies, l’agafà per sorpresa i se l’endugué a la seu central on vivien aquelles criatures esgarrifoses.

El casalot on entraren, estava abandonat. La fusta era vella i seca, i grinyolava com un piano atrotinat.

Les escales, estaven plenes de sang i hi havia teranyines per tot arreu.

De sobte, d’entre les estantaries, va sorgir un zombi que anava armat amb una escopeta preparada per a disparar en qualsevol moment.

• Vejam qui tenim aquí… A veure quin menjar m’has portat aquesta vegada?
• No sóc menjar. Sóc un nen de setze anys i em dic Antoni Bartomeu.
• Ets el meu sopar. De segur que tens la carn molt magre.

Va demanar al seu soldat més important de tots els que hi havia a l’exèrcit, que el dugués a l’habitació -a la qual hi havia esquelets per a tot arreu i una taràntula famèlica-.

Un ratpenat, passà per allà a prop.

L’home llop, tancà amb clau la porta de la cel·la i marxà cap a la sala del tron.

Era ell qui, encapçalava a tots aquells éssers sense sentiment i per aquest motiu, tots l’obeïen -car si no ho feien-, se’ls cruspia a trossets ben petits.

L’Antoni, intentà encengué el llum, però no podia ja que el problema és que no hi havia electricitat en aquella llar.

Sentí unes veus que venien de fora. Eren els seus amics que el venien a rescatar.

De cop, va veure que al fons de l’habitació, hi havia un animal molt més gran que ell i que tenia els ulls de color groc.

Es va obrir la porta i aquest cop, els qui entraren foren tots els seus col·legues.

--------------

Era el dia 1 de novembre. Havien passat unes hores d’aquell fet indiscutible, el qual, havia estat obra del mateix dimoni, que havia convocat les forces malignes per a recuperar el que era seu: el cel on vivia el déu cristià.

Continuava plovent i els pares dels nens, els estaven buscant per tot arreu.

Aquell estrany animal -la taràntula-, s’apropà cap a ells i els començà a devorar, just en el precís instant en que se sentiren sirenes de cotxes de policia que anaven preparats per a salvar-los.

Un agent, va esmicolar la porta de la sala on la taràntula se’ls estava cruspint i li dispararen un tret que va fer-li perdre la vida a l’instant.

Eixiren del casalot centenari -vell i abandonat- i la policia arrestà als delinqüents que havien comès el segrest.

Es tractava d’un grup de satànics que volien venjar-se de l’església cristiana i per a fer-ho, ho havien planejat tot des de feia un segle o dos.

Tot això passà fa molts anys, a Vilafranca del Penedès.