UN ASSASSINAT EN PLE DIA
Feia ja uns quants anys, que la policia investigava crims que s’escenificaven al barri Gòtic de la ciutat de Barcelona, a ple dia.
L’última víctima havia estat un home de 54 anys i de nacionalitat espanyola, que es deia Ferran Vallmajor i l’havia trobat una velleta al carrer Escudellers de la ciutat comtal feia tres dies.
El tinent Ponç, de l’Àrea d’Investigació Criminal dels mossos d’esquadra, era el responsable que portava el misteri. Segons les hipòtesis, apuntaven que havia sigut un homicidi molt violent -car els senyals del crani- els feien saber que l’havien colpejat amb una biga de ferro i tot seguit, desprès de patir una hemorràgia, havia mort allà -davant de casa seva-.
Per tota la capital catalana, es podia veure una escena bastant curiosa: diferents agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos, empaperant cartells que posaven el següent; “es busca el criminal que ha comès els assassinats dels darrers dies… Recompensa de 5.000€ pel qui el trobi abans”.
-----------------
Havien passat, ja uns dies, des del crim del senyor Vallmajor i semblava que allò anés per llarg.
El tinent Eduard Ponç, estava assegut al seu despatx -llegint el diari d’aquell dia-, quan entrà l’inspector Eugeni Capdevila seguit d’una senyora que rondava els cinquanta anys, dient que l’havia descobert rondant per les rodalies del portal on vivia; al mateix carrer on hagueren trobat una o dues setmanes enrere, el cos sense vida d’en Ferran.
- Per déu!- exclamà el senyor Ponç.- Açò si que és magnífic! On diu que l’ha descobert?
- Al carrer Escudellers, tinent Ponç.
- Ja sabem on acostuma a cometre’ls. Rodegin la zona!
En sentir el que acabava de dir, l’inspector Capdevila demanà a la Guàrdia Urbana i als seus homes, que s’hi posséssin a la feina immediatament.
Era la nit de Tots Sants i potser l’atraparien aquella vesprada… Però la cosa, anà pitjor del que esperaven i no aparegué en tota la matinada.
Al matí següent, el tinent Ponç en saber el què havia passat, es va reunir amb el major dels mossos, per a informar-lo de tot el que sospitava.
Temia que en qualsevol moment, tornés a actuar i no l’aconseguissin atrapar.
Aquella tarda a les sis, la senyora Pérez, entrà a comissaria plorant a llàgrima viva. Son marit, havia estat mort davant del llindar de l’edifici on vivien, a mans de l’homeier ja que aquest, havia posat una nota amenaçant-la en matar-la a ella si ho deia a algú.
El tinent Ponç, li oferí una tassa de te i la interrogà per a treure’n l’entrellat d’una vegada per totes, però tot i així, no aconseguí solucionar-ho.
La senyora Pérez, marxà cap a casa com li havia dit el tinent Eduard Ponç i es posà al davant de la televisió fins que fou l’hora que li tocà anar al llit.
A mitja nit, sentí un soroll a la porta d’entrada… Algú havia entrat.
Encengué el llum i s’encaminà cap al rebedor, de puntetes per evitar que l’intrús la sentís.
Aquest, però, l’escoltà com es dirigia cap a ell i abans de poder ser descobert, li disparà un tret al pit que li va fer perdre la vida a l’instant.
Un veí que entrava a casa en aquell precís moment, en sentir el tret, trucà a la porta número catorze -lloc en el qual, havia passat el desastre-.
Veient que no obria ningú, decidí trucar a les autoritats, que es presentaren en breu.
Esbalandraren la porta i la munió d’agents de paisà -encapçalats pel tinent Eduard Ponç-, descobrí que es tractava de l’inspector Eugeni Capdevila, el qual, respongué a totes les preguntes que se li formularen.
- Com és que ho ha fet?
- Totes les víctimes han sigut parents meus. Aquesta última, la meva mare.
- Aleshores, perquè ton pare es deia Raimon Blanch?
- Era el segon matrimoni de ma mare. El primer havia patit un accident de cotxe.
S’aixecava el dia, a la gran ciutat de Barcelona, amb la policia arrestant a un dels més honorables policies que ho havia donat tot per la ciutadania d’aquell meravellós país, que encarava el seu segon dia de llibertat amb un occidor més, entre reixes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.