ELS ASSASSINATS A LA PLAÇA DEL DIAMANT (L’ASSASSINAT DEL SENYOR GONZÁLEZ)

ELS ASSASSINATS A LA PLAÇA DEL DIAMANT

(L’ASSASSINAT DEL SENYOR GONZÁLEZ)

Era impensable, que un fill seu hagués mort a mans d’un policia, el dia 1 d’octubre de 2017. Tenia divuit anys i es deia Marçal González… Ell era un home feliç i ara, li havien manllevat la vida.

En Jordi González i na Lluna Mondolç, se sentiren horroritzats en saber el què li havia passat a un dels seus fills; i és que en tenien dos: el noi mort -de divuit anys- i l’Alquim (Akira Ares Àngel Amor) González -de quinze anys (nascut el 22 de desembre de 2001)-.

Aquell jorn, farta de veure el seu marit plorar, anà a la comissaria del barri i ho denuncià. La va atendre un senyor que rondava els trenta anys i que havia estat militar de l’exèrcit espanyol, ja feia uns deu anys.

L’agent va actuar amb indiferència i finalment, la Lluna veient que no en trauria res de bo, decidí tornar a casa i quedar-s’hi tot el dia tancada.

A l’hora de sopar, les rialles de cada dia, no aparegueren en aquella caseta acollidora que donava a la plaça del Diamant.

Quan va ser l’hora, anaren tots a dormir.

Na Lluna, en pensar que no veuria mai més a son fill, se li feia un nus a la gola que li feia més costós respirar profundament.

A mitja nit, es llevà. Era nit de lluna plena i il·luminava tots els racons d’aquella dolça i remota llar, a la qual, la tristor s’hi havia instal·lat i no semblava pas que volgués fugir.

Encengué el llum d’una de les tauletes de nit i obrí el llibre que s’havia comprat el dia que havia sabut la notícia de la mort.

El seu moribund marit, estava adormit com un tronc d’una alzina o d’algun altre arbre.

-------------------

Sonà el despertador i la Lluna allargà el braç per a apagar-lo. Ja era de dia i el sol entrava al dormitori on descansaven plàcidament el matrimoni González.

Tancà el llibre desprès de posar-li el punt i es llevà.Donà un petó al seu espòs per a desitjar-li un bon dia, però aquest continuava sense reaccionar.

Apropà la orella dreta al cor, però aquest, no bategava… Ai las! Estava mort.

Va cridar amb totes les seves forces i l’Alquim Akira -el seu fill petit-, anà a veure què passava.

En saber que el seu pare estava mort i no reaccionava, avisà a la policia que arribà d’un moment a un altre.

L’agent que havia agafat el cas, era aquell mateix tòtil que no n’havia volgut saber-ne res de la violenta mort del seu fill Marçal.

Li ho explicaren tot, però els informes del forense van poder més… Havia estat assassinat. Però com?

Demanaren ajuda a una fetillera. Els va dir que aquella casa, estava ocupada per les forces malignes i que segurament, havia estat un fantasma o el mateix zombi que havia mort en Marçal.

• Però senyora Dolç, no podem marxar d’aquí… No tenim prous diners per a comprar una altre casa.- digué l’Alquim Akira.
• Ja ho sé, però si volen viure, val més que marxin.

Les intencions de la velleta -més llesta del que es pensaven-, era quedar-se amb l’habitatge i així poder viure de sobres sense preocupar-se de res més.

L’Alquim ho intuí i li va replicar que no creien en aquelles coses i que necessitaven un lloc per viure que els permetés arribar a final de mes.

Pel que fa a les investigacions; l’agent López, va arribar a la conclusió que la mort del senyor González, l’havia provocada la seua esposa… Per tant, al cap d’unes setmanes, l’anaren a detenir.

Ella estava desprevinguda -regant les plantes del jardí- i un dels policies saltà el tancat i s’apropà per darrere. No tenia escapatòria 8quan se’n va adonar) i es rendí fàcilment.

El dia 31 d’octubre de 2017, l’Alquim estava a casa seva amb els seus avis tranquil·lament, quan van rebre una visita inesperada. Obrí la porta i al davant dels seus nassos, estava esperant, un zombi que deia ser el tinent Roig.

• Avi Mondolç… Hi ha un zombi a la porta!
• Fes-lo passar, si et plau!

En sentir aquelles paraules, el tinent Roig, entrà seguit del nét del senyor Josep Joan Mondolç. El seu avi, havia estat un soldat de l’exèrcit republicà a la batalla de l’Ebre i l’Alquim ho sabia perfectament.

Son avi li havia parlat que per part dels franquistes, hi havia un tinent molt perillós anomenat Sancho Roig.

• Bona i terrorífica vesprada, senyor Mondolç.
• En què el puc servir, tinent Roig?
• Veig que encara no ha perdut el sarcasme…
• En èpoques de fam i de tristor, el sarcasme i la il·lusió de viure és l’últim que es perd!-. Va respondre l’avi Joan, amb la seva veu de sempre (una veu juvenil que s’assemblava a la dels àngels quan canten cançons celestials).
• Té raó. He sabut, per part d’un dels col·legues que tinc a la guàrdia civil, que en Marçal, el seu nét gran, ha mort el passat 1 d’octubre d’una manera molt tràgica… L’acompanyo en el sentiment.
• Sí. Què vol de mi, ara?
• Els papers que us van enviar. M’agradaria veure’ls.

El sergent Mondolç, acompanyà al tinent Roig cap al seu despatx on encara guardava els documents en una caixa forta. L’Alquim el va voler acompanyar, però son avi li ho negà. Pensava que era millor anar una sola persona i que no dos, es juguessin la vida.

Obrí amb la clau, l’habitació que feia servir les persones més importants que el venien a visitar. Encengué el llum però no funcionava.

El zombi portava una llanterna que engegà de seguida.

L’avi Joan, en entrar, en Sancho tancà la porta sortosament i mentre buscava entre les butxaques el mateix ganivet que havia fet servir per buidar el cos d’en Marçal i traure-li la vida a un company seu, la senyora González -la mare de l’Alquim Akira-, entrà a casa seva.

Va veure a la senyora Mondolç i el seu fill, preparant una tassa de te pel visitant, però ja l’estaven col·locant a la tassa per a servir-li amb unes galetes salades, quan el zombi es despedí de les senyores i el senyoret.

Na Lluna, anà a veure on s’havia ficat el seu pare i en veure’l que estava estirat a terra ensangonat, deduí que en Sancho Roig, havia estat el responsable d’aquell homicidi terrorífic i del seu home.

Quan l’Alquim s’assabentà del que li havia passat a son avi, va córrer amb la seva mare cap a comissaria.

En Sancho, en veure que sortien a demanar ajuda, entrà un altre cop a la casa, apunyalà a la velleta que estava sola mirant la televisió i fugí en acabat, amb una bicicleta que tenia aparcada prop del lloc dels dos homicidis.

La policia acompanyada pels testimonis, en arribar i veure el desastre que havia succeït mentre mare i fill estaven a fora explicant el que els havia passat, començà a investigar de valent per treure’n l’entrellat.

Al matí següent, quan es llevaren i posaren la ràdio, escoltaren que l’escola electoral on en Marçal havia estat com a president de mesa, havia estat destruïda per un artefacte atòmic i que el més assenyat era no sortir de casa ja que els gasos escampats per l’aire podien fer-los morir.

A mitja tarda, mentre l’Alquim estava llegint un dels llibres que sempre li havien atret i la Lluna estava fent mitja a la sala d’estar, en Sancho Roig, tornà a aparèixer i mentre ella estava pendent que la bufanda que feia pel seu fill i regalar-li el dia del seu aniversari; li sortís bé, aprofità l’ocasió i li manllevà la vida.

Tot seguit, pujà a l’habitació del noi per acabar la feina d’una vegada per totes, però el noi va ser més fort i aconseguí escapar-se’n de les mans del zombi assassí.

Caminà durant hores i hores cap al nord per fugir del país i es refugià en un hostal per a passar la nit, prop de Perpinyà.

Mentre sopava, va veure a les notícies que l’estaven buscant a ell per a condemnar-lo a cadena perpètua. L’acusaven d’haver mort a tota la seva família.

L’Alquim González sabia qui havia estat i que no tardaria en saber-ho la gent que l’envoltava. Mentrestant, l’única solució que li quedava era fugir cap a casa dels seus oncles a Saint-Étienne i refugiar-s’hi allí fins que s’acabés tota aquella història de mal gust.

Fou l’únic supervivent de la família González, que va quedar viu.

ELS ASSASSINATS A LA PLAÇA DEL DIAMANT (L'ASSASSINAT DEL SENYOR GONZÁLEZ).pdf