L'ASSASSINAT DEL CARRER DANZIGER STRAßE
En Jürgen Baermann -un senyor alt i fort, de cabell negre i ulls marró fosc, de quaranta-set anys (nascut el 5 de novembre de 1970)-, havia estat ascendit a tinent-coronel, a la comissaria de la bundespolizei a Leipzig. Tenia un fill de quinze anys (el qual va néixer el 22 de desembre de 2001), anomenat Alexander Ansgar Baermann.
L’Alexander Ansgar, era un noi de cabell a rínxols i ulls castany foscos, ni alt ni baix, el qual era estudiant de batxillerat i volia ser un filòleg alemany i fer de professor a un institut. De tant en tant, quan tenia temps, ajudava a resoldre misteris al seu pare. Tenia quatre amics: en primer lloc, un noi de disset anys (estava a punt de fer-ne els divuit) que treballava com a tinent a les mateixes dependències policials que son pare i es deia Jan Karl Millman. En segon lloc, es trobava un dels germans Schweitzer, tenia catorze anys i es deia Peter Leonhard Schweitzer. En tercer lloc, la seva germana Albine Angelike Schweitzer i el quart, es deia Detlef Sierich. Tots cinc, s’ajudaven en tot i resolien misteris, cada estiu.
Aquell jorn de finals de setembre, era un dia assolellat i normal com els altres. No tenien cap emergència de moment, però el tinent-coronel Baermann, es temia el pitjor. Per aquest motiu, en entrar preocupat un policia que havia entrat al cos, feia molts pocs mesos, va intuir que havia passat alguna cosa.
Li va preguntar què passava, però ell, com si res, li va donar un avís urgent anunciant que havien d’anar immediatament cap al carrer Danziger Straße, ja que havia passat un succés que feia posar la pell de gallina, només d’escoltar-ho… Havien assassinat a una velleta d’uns cent anys i tot seguit, l’havien partit a trossos i els havia escampat per tot arreu.
No sabien del tot, qui era el culpable, però gràcies a la documentació d’identitat, esbrinaren qui era. Es deia Rosemarie Kummer.
L’assassí de velletes, havia tornat a actuar. No era la primera vegada que ho feia. En els darrers mesos, ho havia fet quaranta vegades i sempre aconseguia escapolir-se, però aquesta vegada, l’atraparien. En Jürgen n’estava segur!
Pel que fa a la família Baermann, també l’àvia de l’Alexander Ansgar havia mort uns dies abans de l’accident que havia patit la seva mare on havia mort. Es deia Lisbeth Libby Meinl i tenia quaranta-vuit anys.
Per açò, fill i pare, el volien veure engarjolat definitivament.
Arribaren en breu i baixaren del cotxe patrulla -un mercedes-benz platejat i blau-, en el qual, normalment hi anava la família d’en Jürgen. S’encaminaren cap a la porta principal i trucaren al timbre. No funcionava i utilitzaren el pany manual.
Al cap d’uns minuts, els va obrir una dona que rondava els cinquanta anys i molt amablement, al tinent-coronel Baermann i al tinent Millman, els convidà a unes pastetes amb llet de cabra.
Mentre s’ho prenien oficiosament, la començaren a interrogar. Era la filla de la senyora gran -la víctima del carrer Danziger Straße-, que havien trobat feia poca estona uns vianants que passejaven per aquell barri. Molt tristament, contestà a les preguntes que li varen fer.
- Què ha fet avui entre les vuit i les deu del matí?
- He estat tot el dia, amb una amiga de compres. El meu espòs Helmfried Goldstein, ha estat a la redacció de la revista on treballa, prop d’aquí… a uns cinc quilòmetres de Leipzig i no ho ha sabut fins que un company seu li ha dit.
- Com ho ha sabut, aquest company seu?
- Perquè ha cobert la notícia.
En saber allò de l’amic del senyor Goldstein, es dirigiren cap a la revista, situada a Dresden.
Allà, el trobaren enfeinat redactant l’esquela de la seva sogra. Li ho deixaven fer, car era parent seu.
Deixà el que estava fent i els atengué.
- Volen prendre un cafè?
- No, herr Goldstein Anem per feina… Què ha fet entre les vuit i les deu del matí?
- Estava aquí, enfeinat redactant l’entrevista que havia tengut amb la cancellera actual.
- I quan ho ha sabut, com ha actuat?
- De seguida he pensat que era una broma, però desprès he sospitat que era ell.
Prop d’allí, passà el periodista Schultz, el qual havia sigut el testimoni de l’homicidi i va parlar durant uns minuts amb el tinent-coronel Baermann, mentre el tinent Millman i el senyor Goldstein, continuaven parlant sobre el cas.
- Què ha fet entre les vuit i les deu?
- Estava fent un reportatge sobre el casc antic de la ciutat, per publicar-lo al número de demà, quan he presenciat l’assassinat de la senyora Kummer.
- Què ha fet?
- He tornat a la redacció i li ho he dit al seu gendre.
- Algú li volia mal?
- Sí. Jo… Em devia diners. Ahir, vaig anar a veure-la per reclamar-los, però s’hi va negar.
Mentrestant, el tinent Jan Millman, havia rebut els informes policials i les empremtes de l’arma del crim que havien trobat -una pistola i un ganivet-, pertanyien al senyor Schultz. Tot seguit, ell va córrer a dir-li-ho i en saber-ho el va amenaçar de detenir-lo, si no confessava els crims que havia comès.
Ho va fer, però amb mala gana. Estava enfadat perquè ell s’havia delatat. com era possible que un professional com ell -fins ara-, s’hagués equivocat deixant les eines que havia utilitzat per fer-ho? En tot cas, ja tenien la seva confessió i açò era el que importava. Ara li tocava a la justícia federal, anunciar el veredicte desprès d’un judici amb un jurat popular imparcial.
Tot s’havia solucionat i el somni de pare i fill Baermann s’havia complert!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.