VUIT HOMICIDIS EN VUIT MESOS

VUIT HOMICIDIS EN VUIT MESOS

En vuit mesos, ja era la setena víctima que estava apunyalada al carrer de la Duquessa d’Orleans. Les altres havien sigut noies adolescents d’entre tretze a setze anys, però aquesta, havia estat una dona d’uns trenta anys.

La víctima estava casada i tenia dos fills. Vivia a Bilbao, però estava de viatge a Barcelona per qüestions de feina.

L’inspector en cap dels mossos d’esquadra, Jordi Jaume Busquets -un senyor alt d’uns quaranta-vuit anys, cabell canós de color negre, fort i atlètic d’ulls negres, dirigia el cas i treballava en la hipòtesi d’un cas paral·lel, car els altres tenien una diferència que aquest no en tenia… Les noies de tretze anys assassinades a sang freda, al carrer on l’havien trobat, però a les quatre de la matinada-.

Era el dia trenta-un d’octubre de 2017, un dia qualsevol en un mes qualsevol. L’inspector en cap Busquets, -tenia un fill de quinze anys que s’anomenava Albert Abramor Busquets Martínez i era un adolescent nascut el 22 de desembre de 2001, cabell castany fosc a rínxols, ulls foscos i molt intel·ligent. El seu fort, eren la música i l’escriptura… era per açò que volia llicenciar-se en filologia catalana, ser doctor en llengua i literatura catalanes i un màster en estudis anglesos- i una esposa que es deia Leocadia Martínez -esvelta, carinyosa, amable, que treballava pel seu marit com a sotsinspectora dels mossos d’esquadra-.

A l’escena del crim, hi havia un garbull d’agents de la bòfia que entrava i eixia dels edificis més propers per a interrogar i emportar-se sospitosos que creien que eren importants, per a prendre’ls declaració.

Son fill Albert, anava amb la seva xicota Mafalda Garcia, cap a l’institut més proper. Era una noia complicada d’entendre, però al cap i a la fi, era l’única de la qual els dos estaven enamorats mútuament.

Els pares de Mafalda, eren bascos, però vivien a Sant Boi de Llobregat. Treballaven com a polítics al parlament català i a la tarda ajudaven com a dependents en una floristeria de Gran Via, fins al tard.

Fou a classe, quan en entrar la professora, mitja hora més tard, els va explicar el què li havia succeït.

Era amiga íntima de la dona morta i quan ho havia sabut, havia anat a declarar davant el comissari que portava el cas -colze a colze amb en Busquets-, ja que li havien demanat el seu testimoni.

En sortir de l’escola, a tres quarts de tres, en Jordi Jaume i la Leocadia ja l’esperaven per anar a passar el cap de setmana a una de les cases que tenien a Girona. Les altres estaven a Barcelona i Tarragona.

Mentre dinava, son pare li explicà tot el que havia descobert sobre aquell estrany misteri.

Com tenia mòbil i havia creat un grup de xat amb els seus tres millors col·legues Pere Kilian Sanabria,  Alba Anna Sanabria i  Joan Josep Morán, decidí explicar-los-ho tot i començar una investigació paral·lela amb el club que havien fundat.

El viatge cap a Girona, era de dues hores i mitja. Amb el cotxe en el què anaven, un Mercedes-benz de color blanc, arribaren al cap d’una estona perquè no hi havia gaire trànsit a l’autopista.

Quan varen entrar el vehicle al pàrquing de casa seva, descarregaren les maletes per a aquell cap de setmana llarg i pujaren amb l’ascensor al vuitè pis.

Estava situat al barri vell, tot i que era nou. Els veïns apreciaven a la família Busquets i havien format un grup molt unit.

Pare i fill, prest de desar la roba a l’armari, es dirigiren a la comissaria local a explicar-los les sospites que tenien.

Mentre sopaven, en Joan Josep Morán, li va explicar que havia passat un altre crim feia poca estona. Devien ser les onze de la nit. Era una vesprada gèlida, però a l’interior feia molta calor i s’hi estava molt bé.

Van haver de tornar perquè a Barcelona el necessitaven.

Al jorn següent, mentre el seu pare estava amb els seus companys a l’escena de l’homicidi, ell es trobava amb la seva novia a l’habitació de ca seva debatent sobre els diferents punts de vista dels misteris anteriors.

• Crec que totes les ha mort el mateix assassí, però s’ha equivocat a la setena.
• Doncs jo crec que no. L’única manera de descobrir-ho es parlar-hi amb els altres.

Va sortir de la seva llar i amb la Mafalda, anaren a l’adreça que els havien proporcionat les autoritats. Estava al centre de la capital catalana i per tant agafaren un tren que els va dur lleugerament.

Va obrir la porta, una senyora d’uns vuitanta anys que deia ser l’àvia de la vuitena adolescent morta.

• Tenia enemics la seva néta?
• Que jo sàpiga, no.
• Li havia parlat d’un tal Ramon?
• Sovint me’n parlava.
• Quan feia que sortien?
• Una setmana si fa no fa. Abans de començar el curs, ja s’enviaven missatges. Ai, les criatures d’avui en dia!
• A on podem trobar el seu ex-xicot?
• A Bellaterra.

En saber a on vivia, aquell noi que semblava ser el sospitós, sortiren de casa tot posant-se l’abric. L’Albert trucà el seu pare per explicar-li el que els havia dit la velleta.

Els va donar permís per anar a la població esmentada i en arribar-hi, trucaren a la porta tres cops. Com no obria ningú, va agafar empenta i l’esbalandrà.

Hi havia un cos estirat a terra que semblava mort. Gràcies a la seva documentació, varen saber que es tractava d’en Ramon Bellpuig, un nen de tretze anys.

Avisaren a les autoritats locals i se l’endugueren al dipòsit. Al cap d’unes hores, el forense va dir que s’havia suïcidat i gràcies a la carta van saber el motiu.