L'ASSASSINAT D'UNA NOIA DE 13 ANYS

L'ASSASSINAT D'UNA NOIA DE 13 ANYS

La Maëly Curie, havia estat assassinada a Montélimar. Igual que l’antiga víctima, tenia tretze anys i era néta d’un il·lustre francès.

Era la nit d’un dissabte i feia fred. Un vianant que passejava per aquella zona de la ciutat, havia avisat a la gendarmerie perquè l’havia trobat morta al costat d’una pistola.

Un dels agents amb més reputació dins el cos, arribà a l’escena de l’homicidi i començà a buscar indicis amb l’ajut d’una brigadier que l’havien traslladat feia molt poc. Estaven sortint d’amagat, per evitar crear mala reputació dins el grup.

Al cap de poca estona, va arribar el sotstinent Gustave Georges Bourdeu amb la seva esposa i tinent Lilou Magné -els quals tenien un fill de quinze anys que s’anomenava Alain Aramis Bourdeu nascut el 22 de desembre de 2001 i tenia el cabell i els ulls castany foscos, era alt i fort i era estudiant de primer de batxillerat, per a entrar a la universitat de París i estudiar filologia francesa, doctorar-se en estudis francesos i tenir el màster en llengua i literatura anglesa-.  En veure la seva fillola, assassinada a sang freda, les seves cares serioses es van convertir en un no res, amb cares tristes i preocupades. Com era possible que li volguessin mal i que estigués allí, d’aquella manera?

Els seus pares, arribaren de seguida. Va interrogar-los personalment i va arribar a la conclusió que algú del seu entorn -per no dir el seu novio-, havia estat l’autor de l’homicidi.

La portaren a la clínica forense de la localitat i al cap de quaranta-vuit hores, ja tenien els resultats. Pel que semblava, l’arma de l’assassinat, havia estat un revòlver de calibre cinc.

Com el capità estava de viatge a Lyon, per uns assumptes que requerien força importància, Lilou Magné, n’estava al capdavant de la comissaria.

Va convocar una reunió amb els agents que estaven ficats de ple, a dins aquell misteri i varen debatre sobre el cas.

• La víctima, és una adolescent de tretze anys. L’assassí, pel que sembla ha sigut algú de l’entorn com per exemple el seu xicot. S’ha apropat per darrere i li ha disparat un tret al coll, que l’ha fet morir a l’acte. Algú sabria dir-ne l’identitat del culpable?
• Sí!-. Va dir un policia, que havia entrat feia molt poc i estava admès com a cadet d’oficial.
• Qui?-. Preguntà la tinent Magné.
• El seu amant, es deia Jean Luc Fayolle i havia estat detingut feia poc per un assassinat en defensa pròpia. El jutge va decidir enviar-lo al calabós durant un mes i en sortir va robar a un banc i va manllevar-li la vida al responsable d’aquella oficina.
• L’hem de trobar. Pot ser ell.

Durà moltes hores, la cerca del lloc on vivia, però al cap de vuit hores, ho va saber.

Ho deixaren pel matí següent. S’estava fent fosc i aquell dia, ja s’estava acabant l’horari de feina.

Durant la guàrdia d’aquella nit, l’Alicia Florit, una comandant que estava a les dependències on treballaven, va rebre una trucada d’algú que vivia a Avinyó i que necessitava ajuda, ja que estava a punt de ser assassinada a mans del seu marit.

Avisà als seus amics i de seguida s’hi posaren en marxa per aturar allò que succeiria aquella nit.

En breu, molt a prop de Montélimar -un poble que estava molt a prop d’allí-, anomenat Privas, un grup de noies adolescents caminava per la plaça Saint-expuery, un noi de divuit anys estava esperant el moment just per a assassinar-les. De fet, les coneixia la mar de bé. Eren ses ex-novies.

Arribaren al cap de quinze minuts i trobaren a l’home de la denunciant, posant les maletes al maleter, per a fugir del país.

• Queda detingut per assassinar a la seva esposa i les dues adolescents de tretze anys!
• Jo no he mort a les adolescents que han sortit al diari. Només he mort a la meva esposa perquè em volia mal i em posava les banyes amb un altre home.

De totes maneres, encara que deia la veritat, se l’endugueren a comissaria per interrogar-lo profundament.

• Jo sóc l’Antoine Levallois, un espia del govern francès! El ministre d’interior Gaston Curie, el pare de la nena assassinada, em va encarregar que investigués el seu assassinat.
• Però bé, ha mort a la seva esposa, com podem saber que diu la veritat?
• Ich weiss nicht ist! Ich bin herr Bachmann, aus bundespolizei.
• A sobre que ens enganya, parla en alemany. Com sap alemany?
• Perquè “Antoine Levallois”, és el meu nom en clau. Jo sóc Arnfried Bachmann, un agent de policia de la bundespolizei.
• Com ho sé?
• Monsieur  Bourdeu, aquí té la meva llicència.
• Sembla vertadera!
• És que ho és!

Aquella nit, herr Bachmann, passà la nit a la comissaria i al jorn següent, en llevar-se, el van alliberar perquè era innocent oficialment.

Va ajudar-los en tot el que va poder. Els va passar l’informe policial sobre el sospitós principal i en saber que havien trobat una altre víctima. Aquesta, de tretze anys i mig.

Agafaren tot el que pogueren i descobriren que les empremtes eren les de Boris Favre. No era ell, el jutge que portava aquells misteris que depenien de Montélimar, car les havien mort a la seva ciutat -la ciutat d’en Gustave Georges Bourdeu-?

Conduïren durant una bona estona fins a Valence i allà, aparcaren al centre. Era a la capital, on s’havien de trobar els dos agents de paisà amb en Boris Favre.

Cinc minuts més tard, arribava el jutge en cap de la fiscalia del districte 26 -vint-i-sis-. Tot seguit, demanà un cafè amb llet i de seguida, el sotstinent Bourdeu començà la seva tasca detectivesca.

• On va estar ahir, entre les vuit i les onze de la matinada?
• Estava al meu despatx de la ciutat de la justícia, revisant els casos que havia de jutjar al matí següent.
• Ho pot confirmar la seva secretària?
• Ella m’ajudava.
• Fins ara. M’estan trucant.

Era la forense. Les empremtes pertanyien al jutge Favre. No tenia cap quartada, segons el que la secretària li estava explicant a la tinent Magné.

• Què em pot dir sobre l’arma?-. Preguntà tot seguit, desprès d’haver parlat amb la forense.
• Va ser el punyal, el que va utilitzar l’assassí. El punyal de la seva família… i el trobaren a l’escena de l’homicidi.

Van fer un intercanvi de mirades, herr Bachmann i monsieur Bourdeu. Tot seguit, el primer de tots, va dir amb veu exclamativa…

• Herr Favre, o li he de dir herr Rosenzweig?
• Què s’empatolla, monsieur Bachmann? Jo sóc el jutge d’aquesta regió!
• Com? Ho diu de veritat? L’hem buscat per tot arreu i ara ens tornem a veure les cares!
• Què diu?
• El que escolta! Sóc el coronel Arnfried Bachmann i m’encarrego de resoldre els diferents robatoris amb violència que s’han comès per tot Europa. Vostè va matar a les dues nenes de tretze anys, dues nenes inofensives, per a robar-li les arracades i el collaret de perles; regal d’aniversari i comunió; per a vendre-les al mercat negre i guanyar una fortuna. Aquest és el vincle… Per tant, queda detingut en nom de la llei alemanya!

Al final d’aquella tarda, per fi la bundespolizei havia capturat l’assassí i lladre de set robatoris i la gendarmerie l’havia detingut per haver assassinat a les dues adolescents.

En arribar el capità Moreau i veure el culpable entre reixes, els felicità per la feina feta i els condecorà amb la medalla del valor i la lleialtat!

Per fi, podien descansar, desprès de la primera feina com a gendarmes a Montélimar!