UN CRIM AL MUSEU DE DUSSELDORF

UN CRIM AL MUSEU DE DUSSELDORF

L’Ansgar Bähr -un noi de quinze anys, nascut el 22 de desembre de 2001, de cabell a rínxols i ulls castany foscos, alt i fort; el qual era estudiant de batxillerat i volia estudiar filologia alemanya, tenir un màster en llengua i literatura alemanyes i doctorar-se en estudis anglesos-, era fill del comissari Georg Bähr i de la tinent de la bundespolizei Libby Maschwitz.

Vivien a Dortmund, però els seus pares treballaven a la comissaria de Dusseldorf i ell anava a l’institut d’aquella ciutat.

Com el dia 31 d’octubre de 2017, era dimarts i es celebrava “la castanyada” o com en diuen els anglesos “el halloween”, aquella tarda agafaren un avió en destinació a la capital francesa. El que va passar, fou que l’avisaren urgentment a les dues de la matinada, dient que havien mort al guàrdia de seguretat del museu de Dusseldorf. La família Bähr, no va tenir més remei que tornar a Alemanya.

L’avió va aterrar a Stuttgart, a les set del matí de l’1 de novembre. Era un dia festiu però com la feina que tenien, requeria ser molt puntuals i estar al servei de la ciutadania, els va tocar treballar com cada dia.

Al museu, encara que fos un dia festiu i estigués obert gratuïtament, no hi havia gaire gent passejant pel recinte. L’assassinat del senyor Schröder, havia donat tan de si, que no s’atrevien a entrar a veure el que succeïa a l’interior de l’edifici. El millor agent de seguretat, havia estat atacat aquella matinada i no seria el mateix a partir d’ara, ja que ell, ho havia donat tot per a ells i ara estarien en perill.

El comissari Bähr, volia resoldre aquell homicidi per a tornar-los la tranquil·litat que necessitaven i que el museu no tanqués portes.

Començaren a interrogar els que contemplaven l’escena, per si de cas tenien alguna informació important per a solucionar el misteri. De moment, només una velleta de noranta anys -que deia ser la mare de la víctima-, va col·laborar amb la policia.

• Frau Schröder, que tenia enemics en Helmuth?
• Pel que em comentava últimament, hi havia algú sospitós que intentava robar alguna pintura. Però que jo sàpiga… Era molt estimat pels amics que tenia. Disfrutaven compartint tardes de dissabte i diumenge, veient com jugava el Borussia de Dortmund.
• Ho va comentar al director del museu?
• El què? Que hi havia un suposat lladre intentant cometre un atracament?
• Sí. Això!
• Crec que no.
• Sap on el puc trobar?
• A la oficina.

En saber la resposta de la senyora, es dirigiren cap al lloc on hi havia el despatx del responsable de tots els treballadors del museu.

Era un senyor d’uns seixanta anys, de cabell ros i ulls blaus que havia sigut en època del primer ministre Schultz, el ministre de cultura. Els va obrir la porta, en sentir el timbre i els va convidar a una tassa de cafè amb llet.

Fou molt diplomàtic, responent les preguntes que li feien. Va ser una estona molt agradable, ja que dins de l’habitació, hi havia aire condicionat i calefacció. Donava al carrer i les vistes eren molt àmplies. Es veia la ciutat de Dusseldorf, en moviment: cotxes que s’aturaven quan el semàfor es posava en vermell, vianants que passejaven -alguns agafats de la mà i d’altres no-, ocells que feien cabrioles i voleiaven disfrutant de les ràfegues de l’aire hivernal que omplia els carrers… Coses, que es feia el dia de cada dia, però que en un dia de festa com aquell, no es feia gaire sovint.

El sergent Jan Moritz -de disset anys i un dels millors amics de l’Ansgar-, entrà per la porta sense parar esment del que feia i van caure unes gotes de cafè a l’americana del comissari Bähr. Aquest, però, no en va donar importància i va demanar que li donés el que portava. Era un informe del forense de München, dient que les empremtes de l’arma -és a dir, un punyal de la família Weigel-, corresponien a la germana de l’home mort, però que ella, havia estat assassinada uns dies abans de l’homicidi del senyor Schröder a Edinburgh.

Va eixir de la oficina i trucà a Scotland Yard, anunciant el que havia passat amb el germà de la dona morta a trets.

L’agafà un caporal que va dir-li que en aquells instants, el senyor McHorward, estava de viatge a Londres.

Va haver de trucar a la capital anglesa i aquella vegada, si que va respondre el capità de la policia anglesa. Fou una conversa breu però profitosa. Decidiren que es reunirien al jorn següent a Manchester, a les deu del matí.

Comprà un bitllet d’avió d’anada i tornada i s’enlairà aquell vespre, per a ser més puntual que ell i demanar els informes del cas.

Manchester, era més gran que Dortmund i Dusseldorf i era molt més fàcil perdre’s entre la multitud.

Agafà un taxi i a les tres de la matinada, s’entrevistà amb l’inspector en cap que tenia els papers guardats a la caixa forta.

• Herr Rawson, ha rebut cap visita d’algú amb la descripció següent?
• Si no em diu la descripció…
• Ni alt ni baix, de cabell negre, ulls grisos, bigoti a l’estil alemany del segle XX i amb el nom de Gotthard Hemprich.
• Em sembla que sí. el meu company el va convidar a una tassa de te i li va demanar uns documents sobre la senyoreta morta.
• Qui?
• La senyoreta Schröder.
• Sap per a qui els volia?
• No em va dir res sobre el senyor que volia la informació.
• Tenen còpies del cas?
• Sí.

Mentre esperava que es fessin les deu, va revisar els informes i va descobrir que l’assassí tenia les mateixes empremtes que als guants del senyor Oppenheim -el director del museu de Dusseldorf-. El buscaven per haver comès el crim de frau Schröder júnior.

En acabar de xerrar amb el senyor amb qui s’havia d’entrevistar, agafà el vol que tenia programat i mentre volaven, va enviar un sms per a posar al corrent al seu grup d’homes i que l’anessin a detenir. Ja tenia el que volien i necessitaven.

En aterrar, un cotxe de la bòfia, ja l’esperava a l’entrada de la terminal.

Es dirigiren en breu, altre cop al museu de la població i l’arrestaren. Descobriren que l’home que volia els papers, era el seu còmplice i vivia a Nova York.

Havien quedat aquella tarda, per a agafar el vol de ltes tres i fugir d’europa cap a la Xina.

Gràcies als bitllets de la companyia aèria, van saber a quin aeroport havien d’anar. L’enxamparen a punt d’entrar al pont d’embarcament i el detingueren. tot i que ho negaren tot, van tenir prou amb les proves que hagueren aconseguit entre el dia 31 i el dia 5 de novembre -el dia d’aniversari del senyor Bähr-. Per fi ja s’havia acabat tot i podien descansar…

Bé, no del tot! El sergent Jan, que li tocava guàrdia aquella nit, va rebre una trucada de socors i en arribar a la casa on s’havia produït, descobriren amb horror que la senyora Zweig, havia estat assassinada a sang freda amb una pistola. Però açò era un altre cas. Els tocava carregar piles per a resoldre aquell nou misteri que se’ls presentava novament.