EL CAFÈ MORTAL

EL CAFÈ MORTAL

El subtinent Antoine Arsène Boissieu, havia marxat uns minuts abans de les cinc, ja que tenia un assumpte personal amb els bancs per problemes financers.

Son pare, el capità Jacob Boissieu, havia rebut una trucada que s’havia produït des d’una mansió a les afores de Marsella, denunciant la suposada mort natural del senyor Lemoine. Ell sospitava, que havia estat enverinat, mentre es prenia el cafè de cada dia a les sis, però que en tot cas ho demostraria les proves toxicològiques de la víctima. Com era d’esperar, li donaren la raó i per tant, va haver d’obrir un nou cas, d’entre molts altres casos pendents de resoldre.

El senyor Joseph Lemoine, era un ex-ministre del govern d’Aramis Charpentier, a finals de la dècada dels vuitanta. El president, d’aquella època havia dimitit i estava retirat en una casa a Saint Étienne. La víctima -en Joseph Lemoine-, havia descobert que tenia tripijocs amb la màfia napolitana i per tant, havia desencadenat durant la segona legislatura, la dimissió del cap de govern.

L’Antoine, quan acabà la reunió amb el responsable del seu banc, es dirigí cap al lloc del crim, acompanyat per la seva mare i comissària Léane Moulian. Deduïren que l’assassí devia ser un infiltrat a la gendarmerie, ja que en Joseph Lemoine, havia estat el ministre de justícia i per tant el màxim responsable dels cossos de seguretat, el qual, volia també fer dimitir al comissari general Louis Magné. Llavors, el subtinent Antoine, va dir amb veu pensarosa:

• Potser, en Louis Magné i l’ex-president Charpentier, estan implicats, si tot el que sabem és correcte, no?
• Sí! És tot correcte!-. exclamà el capità Jacob.- Antoine i Jean Justin, si us plau, aneu a interrogar a en Charpentier mentre en Pierre i l’Alöis, van a interrogar a l’ex-comissari general Magné.
• Molt bé. Ens veiem aquí a les dues de la matinada.
• D’acord.

Quan varen saber el que havien de fer, el subtinent Arsène i el tinent Justin, agafaren una furgoneta que estava aparcada a fora, davant de la porta principal de la comissaria i en la que a l’interior d’aquesta, hi havia cinc agents que els acompanyaven a tot arreu i estaven sota les ordres del subtinent Boissieu, i en breu, es dirigiren a Saint Étienne, per poder interrogar a un dels principals sospitosos que tenien de moment. Arribaren al cap de tres o quatre hores -devien ser les nou o les deu del vespre- i trucaren a la porta. L’Aramis Charpentier els va obrir i mentre els cinc policies buscaven proves que l’incriminessin, ells dos, l’interrogaren de cap a peus… Fins hi tot es podria dir que li preguntaren per la talla de pantalons.

• A on ha estat aquesta tarda, entre les dues i les sis, que són les hores del crim del seu excompany de govern Lemoine?
• Estava a Marsella, a l’estadi de l’Olympique, veient el partit entre el Saint Étienne FC i l’Olympique de Marsella FC.
• Què ha fet durant el quart d’hora de pausa?
• He anat al bar i m’he trobat a la víctima, el senyor Lemoine, assegut prenent unes copes de cervesa.
• Quina hora era?
• Quarts de sis.
• Ha demanat un cafè?
• Sí. L’ha demanat abans que comencés la segona part.
• Qui li ha servit?
• Era idèntic que en Louis Magné, el cambrer.
• Moltes gràcies per respondre a les preguntes.

Segurament, els havia mentit. No del tot, però si unes tres quartes parts, per treure’s la culpabilitat. Era ell, segurament.

De tornada cap a les dependències policials, en Justin va rebre un missatge d’en Pierre anunciant que en Magné també havia estat al camp del Marsella i que havia vist al senyor Lemoine i a en Charpentier, asseguts a la barra, durant la mitja part, prenent uns cafès i mentre en Lemoine anava al lavabo, l’Aramis Charpentier, li havia posat alguna cosa que semblava cianur.

Fins hi tot, a les imatges que havia fet, sortien les escenes que els havia relatat. El mòbil era evident… Deutes pendents amb ell i la dimissió, la qual, l’havia fet barallar-se amb la víctima i que es convertís en el seu arxienemic.

Donà les gràcies al seu company, demanà reforços i tornaren a la casa on havien estat abans, per arrestar-lo. Ho negà tot, però trobaren restes del verí esmentat, dins d’un pot de pastilles que es prenia, car ell tenia problemes de cor.

El deteniren i el portaren cap a Niça, on romangué als calabossos de comissaria, fins que el jutge el declarà culpable de tots els càrrecs.

Havien tornat a fer justícia i aquesta, ni més ni menys, que una cosa feia… Els somreia.