En sentir el motor d’un cotxe, que entrava pel camí principal de la casa d’estiueig on estava allotjat l’Àlex Batlle i la seva xicota, ell baixà a obrir la porta perquè entrés el foraster que el venia a visitar, sense cap mena de problema.
Era un adolescent de setze anys (22 de desembre del 2000), cabell castany fosc a rínxols, alt i fort, d’ulls marró clar que estudiava primer de batxillerat i volia ser filòleg. Havia resolt molts casos i el que se li presentava en seria un de més de la seva col·lecció.
- Bon dia, senyor Batlle!-. Digué l’home, baixant del cotxe.
- Bon dia. Com es diu vostè?
- Antoine Barraud. Sóc francès, però visc aquí a Girona.
- A què es deu la seva visita?
- Un assassinat… El de ma esposa Camille.
- Quan va passar?
- Anit, quan em vaig aixecar per beure un got d’aigua, la vaig trobar degollada.
- Em té a la seva disposició. Recorda alguna cosa més?
- Res més.
Entraren al gran casalot del segle XVIII i llur visitant va asseure’s en una cadira. Maria Gràcia, li oferí una tassa de cafè tallat que l’acceptà amb molt de gust. Mentre se la prenia, seguiren conversant.
- Tenia amics?
- Sí. Era una cantant de rock melòdic alternatiu i tenia un munt de fans.
- Enemics?
- No, que jo sàpiga.
- A quina hora es va llevar?
- A mitja nit.
- Al voltant de les dotze?
- Sí. Aquesta hora devia ser.
Quan es va acabar la tassa del tallat, es dirigiren cap al lloc del crim. L’Àlex i la Maria, anaren amb les seves bicicletes i Monsieur Barraud, amb el seu cotxe renault blanc.
Era l’àtic d’un pis del barri vell de Girona. Feia 1000 m2 i tenia dues habitacions, un bany, una cuina, una sala d’estar plena de revistes i llibres i moltes coses més. Però el que més li va sobtar, fou una nota i un ganivet de tallar pernil, tacat de sang. L’Àlex agafà la nota que suposadament era de l’assassí. Era d’un tal Oriol Puig.
En acabar de llegir-la, un temor li va recórrer tot el seu cos -de dalt a baix-, una mena de calfred que ja feia anys que no el tenia. Això volia dir que li tocava entrar en acció. Va interrogar-lo altre cop, per si de cas se li havia descuidat algun detall que no el fes sospitar de l’Antoine.
- Perdoni, Monsieur Antoine, aquesta nota, quan li varen enviar?
- La setmana abans del crim.
- Moltes gràcies, Antoine.
Marxaren de la casa i portaren les úniques pistes que tenien, a comissaria. El pare de na Maria (l’inspector Romeu Gràcia), els atengué cordialment.
Els va felicitar per la feina que havien fet, ja que la policia també investigava aquell misteri des de feia unes quantes setmanes i intentaven cercar alguna pista que els dugués cap al culpable d’aquell horrorós homicidi.
Les empremtes de l’arma i de la nota, coincidien punt per punt, amb les de l’Antoine. Un cop varen esbrinat de qui es tractava, l’anaren a detenir inmediatament.
Estava fent la maleta, disposat a anar-se’n cap a Hawaii. En veure’ls, va fugir, però el tinent Jordi Batlle l’atrapà.
En acabar la detenció, l’Àlex i la Maria tornaren a casa on esperaren fins l’hora de sopar. Parlaren, es petonejaren i cardaren sense parar per celebrar que un cop més, havien vençut el mal, amb amor, valentia, deducció i astúcia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens menys d'onze anys, no es pot comentar.