MULTICRIM

L’Àrtac Busquets, era un adolescent de setze anys (22-12-2000) que tenia els ulls de color castany foscs igual que els seus cabells a rínxols, alt i fort però prim, que estudiava primer de batxillerat a Barcelona i vivia amb el seu pare Jordoan Busquets perquè sa mare havia mort en un accident de moto feia uns quants anys.

Sortia amb la filla del president de Catalunya Rosa Maria Lopetgui que tenia més o menys la seva edat i anava a la seva mateixa classe. Tenia una germana més gran que la coneixien com a Annadrí “la que ho resol tot”, perquè investigava tot tipus de casos.

Aquell dia, na Rosa i sa germana, havien quedat per anar a prendre un gelat amb els seus xicots, però no va poder ser al final, perquè li havia sorgit un imprevist que havia de resoldre urgentment. El crim havia succeït a la casa “Puig i Carafall”. El senyor Puig, havia estat assassinat unes hores abans que arribés n’Annadrí, amb el seu cotxe, en una batalla per avarícia i per diners.

Romeu Puig, fou un famós lladre de joies que coleccionava tot tipus de lapislàtzulis i les venia al mercat negre per una milionada.

Així doncs, l’Àrtac i la Rosa, anaren amb ella perquè així acabés abans el misteri i pogués acompanyar-los a menjar gelats a la plaça de la Vil·la.

Era una casa de l’any 1654, que l’havia construït el mateix arquitecte que havia dissenyat el Palau de Versalles i tenia moltes estances i passadissos secrets que duien a la part de darrere o estava situat el bosc espès i immens, ple de tot tipus d’arbres.

Els obrí sa esposa Míriam que estava ocupada, redactant el seu testament ja que temia que la fi dels seus dies arribés en qualsevol moment.

Na Rosa, l’interrogà a fons per extreure’n les deduccions necessàries que l’ajudés a desemmascarar el culpable.

• Què va fer en veure el cos sense vida, del seu estimat espòs?
• Vaig avisar a la policia, però no em van creure.
• En acabar d’explicar-los la horrorosa situació en que es trobava i que no li varen fer cas, què va fer més?
• Vaig trucar al teu mòbil, ja que ets la més famosa de les investigadores, perquè sabia que m’ajudaries en el que fes falta.
• No cal que m’afalaguis tant! No és per tant, que sigui la més famosa. Simplement és la meva feina, ajudar a les persones que estan en perill.
• D’acord. Continui.
• Va veure alguna cosa sospitosa que li fes pensar en un crim?
• Sí. Molta sang, una pistola i una signatura.
• Digui’m de qui era!
• Del seu soci… En Miquel Sanz.
• A on viu?
• A Girona.

Com el dia següent, no tenien classe, agafaren el tren i es dirigiren a Girona. Feia un dia càlid i això feia que s’hi estigués bé a la platja i que de trànsit no n’hi hagués.

Era una ciutat molt gran, de carrers molt transitats. Llogaren unes bicicletes i anaren cap a l’adreça que li havia donat la senyora Puig.

Coincidia amb la descripció, de manera que trucaren a la porta. Els obrí una dona gran que rondava als seixanta anys i era encantadora.

Va fer-los passar en una sala petitona, que devia haver estat una de les habitacions més importants.

Els va servir una tassa de cafè i els donà uns arxius que havien sigut del senyor Romeu Puig.

Parlaven sobre un contrabandista important i perillós que es deia Joan Miquel Sanz. Devia ser el seu marit.

• Parli’m d’en Miquel, senyora Sanz.
• Era un noi dolç i carinyós, del qual he estat casada i enamorada durant molts anys.
• A on viu ara?
• Aquí, però treballa a baix.

Baixaren per una escala petita i estreta, i arribaren a la botiga que havia obert feia anys i panys.

Avisaren a les autoritats en veure que tenia un revòlver del mateix calibre que les bales que havien mort al senyor Puig.

La policia, arribà en breu i esbalandraren la porta, car estava tancada amb pany i clau. L’arrestaren immediatament i en els interrogatoris ho negà tot.

Com els cadàvers que havia mort, es reproduïen de mica en mica, foren els testimonis i ajudaren a que acabés d’una vegada per totes, engarjolat.

Ho celebraren amb xampany i molta eufòria. Per fi havia acabat tot!