L'ARMA DEL CRIM: UN LLENÇOL

                        

                                                                                                     Barcelona, 14 d’abril de 2018

Benvolgut/da lector/a,

L’Antmart Balusquets, fou un home valerós. Per això m’he decidit escriure la seva biografia.

Va néixer en un dia plujós, d’un any molt especial, ja que es tractava de l’últim mes del primer any del segle XXI. En concret, el dia 22.

Als setze anys, va començar a resoldre casos d’allò més especials. Un d’ells, del qual m’he dedicat a informar-me’n, tractava sobre un assassinat a ple mes d’agost que tansols, es va saber l’arma del crim… Un simple llençol (IGUAL QUE L'ARMA DE LA SEVA MORT). Per tant, podríem deduir que es va cometre al llit, però no! Succeí en un altre lloc… A casa del seu amant. Es deia Josep Formenter, o això vaig interpretar, segons els documents que tenia entre mans i que m’havia proporcionat la policia per a poder escriure aquest relat en record d’ell.

Va ser un amic molt tímid. Li costava parlar amb els companys de classe. A l’hora del pati, normalment, jugava sol. Degut a això, la seva tutora s’encarregà de dir-ho als seus pares perquè se solucionés, però jo sabia que no en tenia de remei.

Si us he de ser franc, vaig ser l’únic de la nostra classe, que fou el seu veritable col·lega. Pel que fa a classe, es dedicava a prendre apunts que ens proporcionaven els professors i treia molt bones notes. De fet, va ser el primer alumne brillant, del nostre curs.

En el seu àmbit personal, cal destacar que va cometre un greu error, anant-se al llit amb la seva xicota Eulàlia Skill. Dic que va ser un greu error, perquè tingueren un fill, només amb quinze anys. Els seus pares, el varen treure de l’institut, i treballar a l’hort amb el seu avi, per poder mantenir el seu fill Arnau.

I no ens hem d’oblidar del dia de la seva mort… Va sortir ben d’hora al camp, per llaurar-lo i no va tornar. Segurament, per la seva mala precaució amb n’Eulàlia, son pare decidí assassinar-lo (un greu error per part d’ell, car se l’estimava molt (però va poder més l’amor cap a la seva nova amant, que l’amor cap al seu fill)) i les autoritats, decidiren culpar-me a mi, perquè trobaren les meves empremtes als llençols.

Molts, us preguntareu… “Com és que tú?”, però la resposta no era un simple “Sí, jo”, sinó que els llençols eren meus i com son pare, els havia agafat amb guants, per evitar posar-se sota les mans de l’inspector que investigaria el cas (com a principal sospitós), decidí encolomar-me’l a mi. I aquí em teniu… escrivint les seves principals memòries de la seua curta vida, perquè quedi en constància, que fou el seu pare i que almenys Déu, (si ho llegeix), em pugui absoldre quan em mori i vagi al cel o a l’infern. Sí… Sóc molt creient i vaja, només per això, em passen aquestes coses segurament.

Apreciadament,

                                                                                   Antoine Jerôme Blande