UNA MORT VIOLENTA

UNA MORT VIOLENTA

Com cada dia, el senyor Balemany sortí a donar un tomb pels bells prats verds que rodejaven la masia que tenia als afores de Manresa, a uns quinze minuts caminant. Feia un dia rúfol, aquell 18 d’agost de 2046.

El seu fill, estava assegut al seu despatx, redactant un informe que havia d’entregar com a molt tard, aquell divendres. L’Armart, el notava una mica neguitós. De fet, el notava neguitós, des del dia que havia rebut aquella amenaça durant el judici del seu divorci amb la duquessa Madeleine Françoise Barraud, per part de la seva ex-dona. Una amenaça que sonava a mort… Una mort que seria violenta i que arribaria en qualsevol moment. Per això calia estar alerta!

Va mirar per la finestra. Es podia veure Sant Pedó des d’allí, molt lluny. A prop del vell casalot, hi havia un bosc de faigs i roures. Ocupava unes dos-cents hectàrees, com a molt. A uns cinc minuts amb cotxe, estava un poblet amb una església al pujol. Semblava com si fos un paisatge de conte.

Començà a ploure i tancà les finestres per evitar que l’aigua entrés. Trucà a son pare per dir-li que tornés, però el tenia apagat.

Eixí de la casa per anar-lo a buscar, amb la seva bicicleta. El va veure al costat d’una roca, degollat amb cara d’espant. També va poder veure-li que li sortia sang del ventre (això indicava que l’havien apunyalat) i que no tenia els ulls.

Va veure que un cotxe de policia s’apropava. Es va quedar al seu costat i un dels agents anà caminant fins al lloc del crim.

• Armart Balemany… Queda detingut en nom de la llei, per l’homicidi del seu pare.
• No he sigut!
• Estalviïs les explicacions. Ja les dirà a l’inspector dels mossos d’esquadra Abihú Artur Balcarce.
• Molt bé.

El despatx de l’inspector Balcarce, era una sala molt espaiosa, pintada de color blau. A la seva taula, hi havia un ordinador portàtil i una llibreta on ho anotava absolutament tot. Li va prendre declaració i l’envià al calabós del soterrani.

L’Abihú era un noi de quinze anys (22-12-2030); de cabell i ulls castany foscs, bigoti, alt i fort. Tenia un germà, una mica més petit que ell (per unes hores) que era el seu ajudant i tenia una columna en el diari local; que tot el poble el coneixien com a Nadab Audal i una germana més gran que ells de cabell ros que s’anomenava Amaya Camille (de 16 anys). El seu pare era l’escriptor i professor Aarón Balcarce Martínez -de 45 anys -les mateixes característiques i el dia d’aniversari, igual que el seu fill Abihú- i la seva mare Shantal Moreau -la comissària de la gendarmerie de Bordeux, que treballava juntament amb el capità Antoine Courtois i el tinent Aramis Boissieu (aquest últim de l’edat d’Abihú)-. Devien ser les onze del vespre, quan va rebre els resultats de l’autòpsia.

Les empremtes pertanyien a Françoise Barraud i a n’Armart Balemany. Baixà amb el seu germà Nadab per interrogar-lo per enèsima vegada, però el fill del senyor Balemany, ho negà tot. Com era possible que els resultats de la dalla fossin seves i els digués que no havia estat ell?

Va pensar en les possibles solucions, però cap d’elles no tenia resposta.

• Senyor Balemany… Què ha fet entre les vuit i les deu del vespre d’avui?
• Estava al meu despatx, redactant l’informe que m’havien encarregat els de l’ajuntament.
• Té càmeres la seva casa, per poder-ho corroborar ja que no té cap testimoni?
• Sí.
• Molt bé… Nadab, si et plau, vés a la masia i comprova que les imatges d’entre les vuit i les onze, corresponen a ell.

Al cap d’uns minuts, en Nadab els deixà sols i anà amb la seva bicicleta cap a l’escena del crim. Com era evident, la cara de l’home que sortia a les fotografies del pis de dalt que havia fet la càmera entre les vuit i les onze, en Balemany sortia al seu despatx. Ho va dur i el seu germà el felicità.

• Bona feina! Revisa l’autòpsia. Nadab, a quina hora ha mort el senyor Balemany?
• A les deu i mitja.
• Perfecte. Tenia enemics?
• Sí, inspector Balcarce!
• Qui si es pot saber?
• La meva mare Madeleine Françoise Barraud.
• Nadab, avisa a Bordeux perquè la busquin i la detinguin.
• D’acord, Abihú!

Dit i fet. No s’ho va fer repetir. Inmediatament, trucà al tinent Aramis i li demanà que arrestés a Françoise Barraud. Varen rebre l’alegre notícia, quan passaven tres minuts de les quatre de la matinada.

Deixaren en llibertat a l’Armart Balemany i viatjaren a Bordeux per saber si deia la veritat o  no, l’Armart.

• Senyora Barraud. El seu fill Armart, li havia dit algun cop que volia veure mort a son marit?
• No. I ara! Eren com germans.
• I vostè a en Joan Balemany?
• Perquè ho pregunta? Si desprès del divorci no vam tenir més discussions!
• Però el dia del judici sí, oi?
• Evidentment. Li vaig dir que si tornava a veure’l robant alguna de les meves joies que m’havia regalat ma mare, que el mataria.
• I vostè creu que ha de dir açò?
• No, però n’estava tipa de veure’l robar-me-les!
• Perfecte. Queda detinguda sota custòdia policial fins que arribem a Barcelona i la condemnin!

El dia 16 de setembre, el jutge instructor que portà el cas, dictà sentència. Dos anys i mig sense veure ni respirar aire pur. Per fi havia acabat tot i faltava un noble absolutista menys, en llibertat. Seria dur acabar amb tots els ducs, barons i comtes, que segurament en algun lloc del planeta Terra, fan de les seves robant diners dels ciutadans humils, tot per pagar-se vestits i cotxes de luxe a un preu molt elevat.