LA BOMBA DEL COTXE DE L'ALCALDE

LA BOMBA DEL COTXE DE L'ALCALDE

Feia dos mesos del trasllat a Niça. Son pare, tenia un munt de casos a sobre de la taula, pendents de resoldre. En Jacob s’havia divorciat d’ella, ja que li posava les banyes amb un noi no més gran que la comandant Léane, que vivia a Bordeux i treballava com a comissari de la gendarmerie. Feia poc menys d’un mes, que l’Antoine Arsène s’havia jugat la vida i la carrera, per salvar a la seva futura esposa. N’estava completament enamorat d’ella i es deia Madeleine Goncourt i estava com a inspectora en cap, a Marsella. Els seus pares havien viscut uns anys a Portugal i coneixien molt bé la zona sud del continent. De fet, la mare de la Madeleine, era d’arrels portugueses i el seu pare, era el germà de l’alcalde de Niça, la ciutat on vivien el capità Jacob i el seu fill Antoine.

La Madeleine tenia la mateixa edat que ell. Ella era del novembre, igual que son pare -el qual havia nascut el dia 5 del mes esmentat de l’any 1970-. Era molt esvelta i alta. Més o menys, feia la seva mateixa estatura… 1’69 metres. Molt simpàtica i molt xerraire, tenia un gat que es deia Amour i l’anava a veure tots els dies, car el cuidava la seva àvia. Li encantaven els animals.

Aquell dia 10 d’abril de 2018, l’Antoine tenia festa de l’institut i de la gendarmerie… Per tant, quedaren a les sis, a la plaça de l’ajuntament, a prendre un refresc i fer petar la xerrada. Ella sempre era molt puntual, quan quedava amb els amics o el nòvio.

Curiosament, aquell dia, va arribar uns minuts més tard del previst. En arribar, el subtinent Antoine Arsène, l’abraçà i li deixà un espai al banc que hi havia a una de les parets de la cafeteria Cléméntain Toussaint. Mentre parlaven de les seves coses, un home de cabell ros, entrà al bar i anuncià que el cotxe de l’alcalde de la ciutat, havia volat pels aires.

Els dos sortiren al carrer, agafaren les seves bicicletes AFX 300 i Riverside 300, respectivament, i es dirigiren cap al lloc on s’havia produït l’homicidi.

Estava molt a prop del lloc on havien quedat aquella tarda. Mirà el rellotge i eren les sis i cinc minuts. Per tant, calculà que havia passat feia un o dos minuts com a molt.

El primer cotxe de policia arribà i d’ell en baixaren la comissària Léane Moulian, el capità Jacob Boissieu i el coronel Pierre Sartre, acompanyat del sotsinspector Auguste Courtois, que seria l’encarregat de dirigir el cas. Per començar, preguntaren al subtinent Antoine Boissieu, què havia succeït mentre ell i la seva novia Madeleine, es prenien la llimonada.

• Ha entrat un home de cabell ros, ràpidament i ha anunciat que havia explotat el cotxe de l’alcalde.
• El sabries identificar, subtinent Boissieu?
• Sí. Em sembla que sí!

El va acompanyar a comissaria amb la seva xicota i allà va començar el retrat robot del testimoni. En acabar de fer-lo, es connectaren a dins de la seva fitxa i descobriren que era un milicià francès que havia lluitat per l’exèrcit, l’any 1942.

• De moment, us detindrem amb ell, al calabós d’aquestes dependències, ja que aquella hora, no hi havia ningú a la plaça i al bar, que ho puguin confirmar… Només el cambrer que us ha servit la beguda, i podria ser el vostre còmplice. Estem en plena setmana santa i estan quasi tota la població, de viatge a l’estranger.
• Almenys, ens podries posar a la Madeleine i a mi, en una cel·la i el sospitós a l’altre. No?
• Així ho farem. També us passarem la informació i podreu sortir de tant en tant, perquè confiem en vosaltres i sabem que no sou delinqüents.

En acabar de dir això, dos agents, els emmanillaren i els portaren a la seva habitació. Era un lloc humit i estaven per sota del nivell del mar… Per això, les gotes que queien, tenien gust a sal.

Quan tancaren la porta de plom, que només podien obrir els que tenien les claus, continuaren la conversa per on s’havien quedat.

Al cap d’uns instants, la porta s’obrí i el capità Jacob, entrà a servir-los el sopar. Consistia en sopa de fideus (de primer), musclos amb arròs de segon i per postres, unes mousses de xocolata.

• Què us passa?
• Ens tracteu com si fóssim sospitosos principals d’un crim que no hem comès.
• Ho fem per seguretat. El cambrer també ha estat detingut.
• Sí… Però no podeu preguntar als que estaven passejant pel carrer?
• És el que hem fet, però en han dit que no us han vist al bar, quan ha passat l’explosió.
• És molt estrany!
• Ara, sopeu i us deixo fer la vostra. Demà, si tot va bé, us podreu incorporar altre cop. Ho ha ordenat el jutge.
• Me n’alegro.
• Jo també Antoine.

Quan va acabar de parlar amb el seu fill, va tancar-la altre cop, amb pany i clau i marxà cap a casa a descansar. Durant tota la nit, estigueren desperts. Llegiren, escoltaren música o simplement es petonejaren… S’acabaren liant.

Va passar la nit, molt ràpid. A trenc d’alba, el jutge que portava el misteri, va alliberar-los. En sortir i pujar al seu despatx, el subtinent Antoine, va veure que tenia un missatge del pare de la Madeleine, citant-lo a la plaça on havia passat el sinistre, a les deu del matí. També posava que anés acompanyat per la seva filla i el capità Jacob Boissieu.

Si era el que es temia, sabrien més coses sobre el cas i podrien resoldre gràcies a la seva ajuda.

Ho va comentar a son pare i a la seva estimada i amb el cotxe que agafaven normalment per anar a les escenes dels assassinats que resolien, es dirigiren al lloc esmentat anteriorment per interrogar al germà de la víctima que rondava els cinquanta anys.

• Què va fer ahir entre les sis i les sis i cinc minuts de la tarda?-. Preguntà el subtinent Arsène.
• Vaig rebre un missatge de mon germà que posava que temia sobre la seva vida, car un home de cabell ros, l’estava seguint, aquells últims dies, i jo, des del meu despatx, li vaig contestar que ho denunciés a la bòfia. No em va contestar i vaig venir cap aquí. Vaig trobar això.

Li va ensenyar una imatge que havia estat trobada al costat del cotxe explotat. Era la d’un home que coincidia amb el retrat robot que havien fet. Les compararen i eren idèntiques. Per tant, l’assassí era l’home que havia entrat i havia dit aquelles paraules.

Es tractava d’en Saïd Chavanel, un senyor, que estaven buscant per tot el continent i que havia estat el creador dels atemptats de Madrid, Barcelona, Cambrils i Roma. Era un terrorista antic, d’ETA, que havia estat admès a Estat Islàmic i era un dels combatents més perillosos que podien existir.

Donaren les gràcies al senyor Goncourt i tornaren a les dependències on treballaven pare i fill, per advertir al jutge que ja tenien el culpable arrestat.

Quan ho va saber, els ho va agrair i declarà culpable de tots els càrrecs que anaven contra ell. En Jacob, finalment, tornà a viure amb la comissària Léane i el subtinent Antoine Arsène Boissieu i l’inspectora en cap de Marsella, Madeleine Goncourt, es casaren aquell dia 23 d’abril de 2018. Tingueren dos fills (bessons), al cap de quatre anys, que anomenaren Jérémie Alcide Clément i Alain Aramis Clermont Boissieu. Foren feliços i per fi, varen poder anar, el dia següent del casament, a la cafeteria de la plaça de l’ajuntament, sense entrebancs de cap tipus.

Brigada d'homicidis de la gendarmerie de Niça