L’ASSASSINAT PERFECTE

L’ASSASSINAT PERFECTE

Mai, en tota l’eternitat hi havia hagut un assassinat com aquell. No hi havia ni víctima, ni empremtes, ni res que els pogués fer servei a l’equip del capità Assetou Bourgeois. Ni restes de sang. Com era possible que allò estigués succeint? En definitiva… s’havia comès l’homicidi perfecte.

El subtinent Amédée Tanguy Bourgeois i la Violette Signoret, ja tenien dos fills. Havien nascut sis mesos abans del previst i els posaren Jean Michel i Adolf Aubin Bourgeois.

Mentrestant, l’Amaury Achille Bourgeois -el seu nebot-, seguia creixent ràpid i ja tenia un any de vida. La Camille n’estava orgullosa del seu fill, igual que el comandant Antoine Jerôme Bourgeois.

• Què tenim, capità Assetou?
• De moment, no sabem res, car el cos no està a l’escena del crim, no hi ha empremtes ni res del que normalment està dins la normalitat.
• Quan s’ha produït?
• A les dotze del vespre, que és quan ens ha trucat el testimoni.
• Molt bé. Vaig a interrogar-lo-. Digué el subtinent Amédée.

Al cap de mitja hora, ell i el senyor Barraud, es trobaven a les dependències policials, intentant treure’n alguna cosa de clar. Va fer-li les preguntes rutinàries i mentres les hi feia, un agent, entrà amb un sobre a les mans. Era d’un grup de policies de la Guàrdia Civil de Bilbao, anunciant que havien trobat la possible persona mort que estaven buscant.

Sortí un moment del seu despatx i en entrar, el sospitós ja no hi era. Trobà la finestra oberta i per tant, deduí que s’havia escapat per allí.

Demanà reforços i en breu, es trobaven perseguint-lo. L’home que havia testificat, desaparegué en un revolt i el varen perdre de vista… Se’ls havia escapat!

Avisaren a totes les comissaries del país i de tot el territori espanyol i alemany, ja que probablement, fugiria de França. Segons més tard d’aquell succés, un helicòpter de la gendarmeire l’identificà a la costa oest de la nació francesa. L’arrestaren temporalment i el dugueren altre cop, cap a la comissaria on treballava en Tanguy.

Son pare, felicità als seus homes, per la tasca realitzada i entrà amb el seu fill, en l’interior del cal·labós. Era una habitació humida i feia pudor a rescloït.

• Qui va assassinar al senyor De la Vega?
• Un senyor que anava brut i tenia la roba esparracada.
• Tenia una cicatriu al braç dret?
• Probablement… Perquè?
• Sabem qui és… Es diu Pau Torres i treballa com agent doble al servei d’intel·ligència francès.
• És el meu oncle. Em dic Romeu Pérez Torres.
• De moment, anirà a la garjola de Perpinyà, amb el subtinent Amédée Tanguy i el comandant Antoine Jerôme, per seguretat i així evitarem que s’escapi altre cop.
• D’acord, però que sàpiga que sóc innoscent.
• Ja ho sé. Però per si de cas… Val més prevenir que curar.

Així doncs, al cap d’una hora, amb un furgó blindat, traslladaren a en Romeu a la ciutat esmentada anteriorment.

Devien ser les tres de la tarda, quan arribaren al lloc acordat pel capità Assetou Bourgeois.

Els vigilants, obriren la porta d’entrada i conduïren als dos germans amb el suposat delinqüent, cap a la cel·la número 109.

Allí un altre soldat, obrí la porta -que estava tancada amb pany i clau- i l’Antoine descobrí a sa mare -la comissària Rolande Shantal Toussaint amb el seu fill Gaston i el seu pare Fabien-, dins l’habitació que els tocava. Ella s’apropà al seu fill gran i el saludà amb una abraçada calorosa preguntant-li què feia allí, si mai havia mort a algú.

ell li va explicar que els tocava vigilar a en Romeu Pérez i que els havien donat aquell cal·labós. Un dels agents, emmanillà a tots tres (inclòs el fill de la Rolande i d’en Fabien, és a dir, en Gaston) i els va dur a la cel·la del costat.

Tancaren la porta de plom, amb clau per evitar que el senyor Pérez s’escapés i allà, per fi, l’Antoine Jerôme va pder trucar a la seva esposa.

Mentrestant, a Nice, anava avançant el cas. Va dir-li son pare, que les empremtes del ganivet amb el qual s’havia produït el crim, pertanyien a l’oncle d’en Romeu. Ho negà, el seu nebot i va explicar-los tot amb tots els ets i uts.

• Vaig agafar la moto. Em vaig dirigir a casa de mon tiet i ell em va explicar que li havia passat. Quan ho vaig saber, vaig decidir que ja n’hi havia prou, d’aquell mal tràngol i vaig anar a comprar uns guants de cuir. Amb l’ajuda del meu oncle, quan vaig matar-lo aquell dia, el vam dur a Eibar i el vam deixar en un bosc. Vàrem tornar a casa i vaig trucar a la policia.
• Com és que ho va fer?
• Aquell maleït senyor De la Vega, estava sortint amb ma tia i ella li posava les banyes al meu tiet. Ho estava passant fatal i no ho aguantava més… Per això vam cometre l’homicidi.
• Queda detingut per haver mort al senyor Mario De la Vega! A on viu el seu tiet?
• A Montpeller.
• D’acord. Però a on?
• A les afores. Al camp.

Varen avisar a son pare i envia a dos cotxes patrulla, per detenir en Torres. Si ho feien bé i no s’ecapava, podrien posar-lo entre reixes per fi!

Ho aconseguiren i ho celebraren. Al cap de dos dies, na Violette Signoret i l’Amédée Tanguy Bourgeois es casaven a París. Fou memorable aquell casament.

Setze anys més tard, la parella de bessons, tenien un fill amb les seves respectives parelles… en Jean Michel Bourgeois i la Sophie McLarry, l’anomenaren Agathon Clément i el fill de l’Adolf Aubin Bourgeois i Sandra McMillan, li posaren Jérémie Anatole Bourgeois.

Brigada d'homicidis de la gendarmerie i cotxe ptrulla de la familia Bourgeois a Nice.