LA CASA SOCARRIMADA

LA CASA SOCARRIMADA

L’Antoine Arsène Boissieu -un adolescent de setze anys (22 de desembre de 2001), cabell a rínxols castany foscos, ulls marró clar, alt i fort que feia primer de batxillerat i volia estudiar les carreres de llengua i literatura franceses i filologia francesa-, vivia amb l’inspector en cap de la gendarmerie de Lyon Jacob Boissieu i Léane Moulian, la comandant de la comissaria on treballava en Jacob. L’Antoine Arsène, havia estat admès com a subtinent, car tenia setze anys -l’edat mínima per ingressar a la policia- i com l’anterior agent, havia dimitit després de sortir de l’hospital, li oferiren a ell; aquell càrrec; per ajudar als seus pares. Un col·lega seu  

-anomenat Jean Justin Mercier-, que tenia quasi dos anys més que ell i era el tinent de la brigada d’homicidis, anà a buscar uns entrepans de xorisso i pernil, per passar la gana i el temps. L’Antoine Boissieu, tenia quatre bons amics… Un ja us l’he esmentat, però i els altres? Es deien Pierre i Alöis Sartre i Paul Pierre Vinsonneau.

Com els tocava guàrdia, aquell 26 de desembre de 2017 -per ser més exactes, li tocava treballar de nit l’Antoine, però els seus col·legues li feien companyia-, quan va ser l’hora de plegar, ells s’hi quedaren al despatx d’en Jacob Boissieu, per així tenir més espai i poder parlar.

Devien ser les quatre de la matinada del dia 27 de desembre, quan sonà el telèfon. El subtinent Antoine Arsène, va agafar-lo i digué:

• Bona nit. Sóc el subtinent Boissieu. En què la puc servir?
• Sóc la senyora Eluchans i els truco aquestes hores de la matinada per dir-los que havia quedat amb la meva amiga Sandra McHill, a ca seva, quan en arribar, l’he trobat socarrimada i el seu cos, partit en trossos.
• Ara agafem el cotxe i anem cap allí.
• Us espero.

En breu, quan va penjar l’auricular, es posà la jaqueta de l’uniforme, i amb els seus quatre companys, es dirigiren cap al lloc esmentat. Estava envoltat de vinyes, molt a prop d’un bosc. Trobaren a la testimoni, asseguda en una roca, prop de la carretera.

Avisà a son pare i sa mare i aquests, en sentir la veu del seu fill, dient el que els havia passat, amb dos cotxes més, anaren cap al lloc de l’homicidi.

Si us he de ser franc, aquella escena feia molta por, però com l’Antoine, ja n’estava acostumat, es posà a treballar de seguida. El forense els va dir que l’havien mort entre les dues i les tres de la matinada. Per tant, l’única persona que estava al lloc del delicte, a part de la bòfia, tenia quartada, si no havia mentit i l’havia mort ella, tot seguit havia esperat una hora i havia trucat finalment, a les autoritats.

Les imatges que havia fet amb el mòbil, els ajudava a confirmar la quartada. Ella no era la responsable d’aquell horrorós assassinat.

Va explicar-los tot, relaxadament, després de dur-la a la sala d’interrogatoris de comissaria.

• En arribar al lloc acordat, vaig pensar en un primer moment que s’havia equivocat, però en comprovar l’adreça amb el google maps i el número que posava en un dels murs que impedien saltar a l’altra banda, vaig trucar en acabar de fer les fotos, a la policia.
• A quina hora havia arribat vostè?
• A dos quarts de quatre.
• Perquè va fer les fotografies, en veure aquell espectacle, en comptes de trucar a la gendarmerie?
• Perquè pensava que els serviria allò, com a prova per a comprovar la quartada.
• D’acord. Moltes gràcies. Quan va arribar, les flames encara estaven enceses?
• Sí.
• Quan es van apagar?
• No ho sé.

Sortí del seu despatx i anà a buscar un got de cafè amb llet, per passar la set.

Dos minuts més tard, tornà a l’habitació i amb veu dolça, li va preguntar algunes coses que no tenia clares. Per exemple, si tenia enemics, o alguna cosa així…

• Tenia parents?
• Un marit, amb el qual havia tengut una relació que va durar uns anys i fins ara era força estreta.
• Perquè diu això? Que s’estaven divorciant?
• Sí. Estaven fent els tràmits per separar-se.
• Tenien fills?
• No. Un gos.
• Ella tenia enemics?
• No. Queia molt bé a tots i tots li queien bé.
• Problemes financers?
• Sí. devia al seu sogre uns 40.000€.
• I de feina?
• L’havien despatxat, poc abans de caure al joc i a la beguda.
• Quant fa d’això?
• Dos anys.

Ja tenia clar qui podia ser. El mòbil encaixava, o això semblava. De moment, el seu sogre era el sospitós principal.

Va preguntar-li on vivia i li contestà que tenia una casa a Grenoble. Avisà a la gendarmerie d’allí i anà cap allà. Era un casalot a les afores de la ciutat.

Trucà a la porta i un home que rondava els seixanta anys, l’obrí. En veure el subtinent Antoine Arsène, el va fer passar. Li va oferir una tassa de te, però va donar-li una resposta negativa.

S’oferí a ajudar-lo, de seguida que escoltà allò de la mort de la seva deutora.

• Què va fer entre les dues i les tres de la matinada del 27 de desembre de 2017?
• Estava aquí. Amb ma filla i ma esposa.
• Li devia diners i com no li volia tornar, ja que l’havien despatxat, agafà el cotxe i l’anà a matar i incendiar la casa per no deixar cap prova, oi?
• Què insinua?… Que vaig ser jo?
• Sap que l’han arrestat alguna vegada per falsificació de diners, còmplice de robatori i malversació de bens públics?
• Sí.
• Això se li podria sumar a aquest assassinat i li cauria una pena major.
• D’acord. Vaig ser jo… Havíem quedat el dia del crim, una hora abans que arribés la seva amiga, perquè em tornés els diners. Quan vaig arribar, estava fent les maletes per fugir del país. Li vaig dir que em donés els diners que em devia, però ella s’hi va negar. En comptes de pensar-m’ho dues vegades i denunciar-la, com tenia una pistola de fogueig, li vaig disparar un tret al coll. Va caure a terra morta i la vaig partir a trossos. Li vaig agafar els 40.000€ amb els quals, ella volia anar a Nova York i vaig incendiar la casa. Son marit, arribà al cap de cinc minuts i ho va veure. El vaig amenaçar d’assassinar-lo si obria la boca i parlava sobre aquell fet.
• Queda detingut per l’assassinat de l’Amaya Dugès.

Dos agents, entraren a la casa armats i l’arrestaren. El dugueren a comissaria i tot i que ho negà, amb la gravadora que havia utilitzat el subtinent Antoine Arsène Boissieu, no va caldre més proves que demostraven la seva culpabilitat. Dos mesos més tard, son pare i sa mare, varen rebre una notificació, que els oferien a Niça, una plaça com a capità i comissària de la gendarmerie d’allí. Varen contestar dient que sí i al cap d’una setmana, tota la família i els seus quatre amics, es traslladaven a la capital de departament. El fillol d'en Jacob Boissieu (que tenia la mateixa edat que el seu fill i es deia Auguste Aramis Courtois (25-12-2001)) i subtinent d’allí, havia ascendit a sotsinspector i com no hi havia ningú que volgués el lloc, li oferiren a l’Antoine Arsène Boissieu… Ell acceptà encantat, amb l’esperança de fer nous amics amb qui poder compartir les seves aficions.

Una de les furgonetes de la brigada d'homicidis de la gendarmerie de Niça i furgoneta de la familia Boissieu

Un dels helicòpters de la brigada d'homicidis de la gendarmerie de Niça i helicòpter de la familia Boissieu

Un dels cotxe patrulla de la brigada d'homicidis de la gendarmerie de Niça i cotxe patrulla de la familia Boissieu

Sotscoronel de la gendarmerie Alöis Sartre
(germana petita del coronel Pierre Sartre)

Sotsinspector de la gendarmerie Auguste Aramis Courtois
(fillol d'en Jacob Boissieu i de la Léane Moulian, nascut el 25 de desembre de 2001)

Tinent de la gendarmerie Jean Justin Mercier

Sergent de la gendarmerie Paul Pierre Vinsonneau amb el seu gos Apol·lo

Subtinent de la gendarmerie Antoine Arsène Boissieu
(fill del capità Jacob i de la comandant Léane, nascut el 22 de desembre de 2001)

Coronel de la gendarmerie Pierre Sartre

Capità de la gendamreire Jacob Boissieu

Comandant de la gendarmerie Léane Moulian

Brigada d'homicidis de la gendarmerie de Niça